Viatge als orígens de la vida

L’amable planeta on hem brotat fou en un altre temps un autèntic infern. Fet de matèria còsmica condensada, molt calenta i amb una forta activitat tectònica, va trigar centenars de milions d’anys en tenir condicions de temperatura i humitat aptes per a la vida. Arribat aquest punt, però, i no sabem encara com ni on, la vida va sorgir.

I què és estar viu? Cap de les definicions que se n’han fet és prou satisfactòria, però és popular la d’un grup d’exobiòlegs de la NASA, que va definir el 1994 un ésser viu com un sistema químic autosostenible capaç d’evolucionar darwinianament. I això era el nostre darrer avantpassat comú universal, LUCA en anglès. LUCA era ja una cèl·lula plenament funcional, però encara no sabem com va sorgir de la matèria inert.

Les substàncies inorgàniques simples havien de formar primer les molècules complexes de la vida. El científic lleidatà Joan Oró, seguint els pioners com Harold Urey i Stanley Miller, va aconseguir sintetitzar adenina, una de les bases de l’ADN. Centenars d’altres substàncies s’han obtingut des d’aleshores. Manquen encara, però, moltes respostes. Aquestes substàncies cal que es trobin en concentració suficient per autoorganitzar-se en determinades condicions, consumint el flux d’energia i materials en l’equilibri dinàmic característic dels sistemes vius. Una hipòtesi és que això va començar en zones costaneres amb cicles d’humitat i secada, sota l’influx de la radiació UV del Sol, quan la capa d’ozó encara no s’havia format. Una altra, que això va passar a les fumaroles hidrotermals, estructures suboceàniques poroses descobertes recentment.

Queda també per demostrar com es va formar l’espai clos interior de la cèl·lula que confina l’activitat bioquímica i singularitza l’individu. I, entre moltes altres, com aquesta matèria va ser capaç d’autoreplicar-se, afavorint la descendència més apta tal com va postular Darwin. Una vella hipòtesi, la panspèrmia, que defensa que la vida es va generar fora de la Terra i va arribar amb els abundants meteorits, ha perdut interès, perquè no explica cap mecanisme i només trasllada fora un fenomen que podia haver passat aquí.

Hem de celebrar que el centenari del naixement del professor Oró, que commemorem aquest any, porti a Lleida alguns dels investigadors actuals més notoris en aquest camp. Potser l’esdeveniment que va formar les primeres cèl·lules va ser tan singular que mai aconseguirem replicar-lo al laboratori, però el temps i els recursos que hi esmercem tindran profundes conseqüències. Al benefici intel·lectual d’acostar-nos a saber com vam aparèixer en un món inert i inhòspit, s’hi sumarà la millor comprensió dels processos íntims dels quals depèn el funcionament de les nostres cèl·lules, i que fan la diferència entre la salut i la malaltia, entre la vida i la mort. I això, benvolguts éssers vius coplanetaris i contemporanis que esteu llegint aquesta peça, no té preu.