Central Nuclear de la Xurra
Quan tornem a començar. Quan hi torni a haver el desclucament d’un nou món. Quan l’apocalipsi arribi ja d’una punyetera vegada. Quan tot això passi, el primer que farem, per decret llei naixent, és racionar del diccionari, la nevera, o dels calaixos neuronals, paraules com: perifèria, marges, rodalies, contorns, topants... A parir panteres.
No estem en contra d’elles. Reina santíssima! Si fins i tot passem caps de setmana junts! I ens han convidat als batejos nominals dels crios! Hi ha una relació molt propera. Molt. Ens toquem! Per això no podem ser sempre, cada moment, dia i nit... Perifèrics. Literatura perifèrica; teatre de contrades; gastronomia dels marges; conills de rodalies; lampistes dels voltants... I així tot. Josep Pla és literatura perifèrica? I Màrius Torres? Eh? És la poma la perifèria de l’arrel? O l’arrel, la perifèria de la poma? I el tronc? I les branques? I tu, qui coi ets?
El centre som nosaltres. Sempre. El centre és un micropoble als collons d’andares, o un escarabat rinoceront. Ens movem i som centre. Ens escarxofem i continuem sent centre. Per això, de voler ser perifèrics molts van camí del nucli intern de la geosfera. Amb el microbi malaquita, que ja no pot tenir descendència, perquè no troba ningú amb qui allitar-se. Els primers que es crasten són els perifèrics. Éssers coitus interruptus. Professionals de l’autoboicot. Com aquell venedor d’un producte fabulós, sensacional, fenomenal, que dedica tots els esforços, saliva i sucs gàstrics a cridar que la seua mercaderia és un cagarro premium. Hola, soc perifèric. Calla, que ets el puto amo.
Només un exemple lluminós, fulgurant, d’aquests dies que sempre cremen de repetitius. Lleida és líder, capital, de la calor a Catalunya. No és perifèrica. I ningú vol venir tot i ser els propietaris de la barbacoa nacional. Lleida, el Poal, la Granja d’Escarp, Castellnou de Seana, Torres de Segre... Digueu-me un poble d’aquí que no tingui la paella pel mànec la Central Nuclear de la Xurra. Som tot energia de la febre, la torridesa, l’ardor... Som el centre de l’univers de la brasa. El focus, el nucli atòmic, el moll fogós, el rovell de l’ou ferrat, el caliu de la patata... El cor de l’escalf. I tot i el nostre foc ofert a tothom, molts no ens estimen. Perquè l’amor és sempre central, mai perifèric.
