El meu Alfredo Pérez Rubalcaba

Quan penso en Alfredo Pérez Rubalcaba sempre em ve al cap la figura de Stefan Zweig, sobretot rememoro el seu llibre sobre Fouché. Una obra meitat biografia i meitat novel·la històrica, que ens retrata admirablement la particular visió de Zweig sobre la vida de l’influent polític francès Joseph Fouché, que va desenvolupar un important paper a la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, és a dir, en el convuls període que va de la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic a la tornada a la monarquia.

Fouché va ser un poder a l’ombra i a la llum dels focus que va passar navegant aquell període difícil, en què l’ambició i la intriga van acompanyar sempre el personatge.

Vaig conèixer a Alfredo Pérez Rubalcaba a mitjans de l’any 1988 quan ell era Secretari General d’Educació del Ministeri d’Educació i Ciència d’un dels governs de Felipe González, i n’era Ministre Javier Solana. En aquella època jo era Cap de Gabinet del Dr. Josep Laporte, Conseller d’Ensenyament. El primer cop que vàrem coincidir va ser en un ascensor del Departament, un dia que el Ministre i el llavors Secretari General van venir a Barcelona. Solana era el rei de les abraçades i de la camaraderia, mentre que el càntabre, i també pilarista, Pérez Rubalcaba era molt menys expansiu, però era en realitat el cervell a l’ombra.

A finals d’aquell mateix any fou nomenat Secretari d’Estat d’Educació, i les reunions amb el Conseller foren més o menys continuades, cosa que em permetia veure’l de tant en tant. Ell no tenia cap interès a caure simpàtic, però sí que buscava unes certes complicitats i un limitat grau d’empatia per tal de tirar endavant els projectes del Ministeri.

El 1992 fou un any crucial. Ell fou nomenat Ministre d’Educació i Ciència i jo, Secretari General del Departament d’Ensenyament, i en funció d’això ens vàrem veure sovint. El seu Secretari d’Estat d’Educació fou el catedràtic de Psicologia Evolutiva a la Universitat Complutense Álvaro Marchesi. Algú que coneixia molt bé el món de l’educació, madrileny i madridista fins al moll de l’os, i un encantador de serps de dimensions enciclopèdiques.

Pérez Rubalcaba va durar poc com a Ministre d’Educació i Ciència perquè l’any següent fou nomenat Ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts i portaveu del Govern en el qual seria el darrer govern de Felipe González. A Pérez Rubalcaba el va substituir Gustavo Suárez Pertierra, però Marchesi continuava sent l’home fort i amb qui tocava negociar.

Eren temps en què el Grup de Minoria Catalana donava suport al govern del PSOE, en minoria parlamentària, i, per tant, la negociació s’imposava per principi i per necessitat. Amb ell vàrem pactar, en bona part, la implantació de la LOGSE i, després de negociar-la tres anys, al darrer ple del Congrés de Diputats d’aquella legislatura, vàrem aconseguir que s’aprovés la Llei Orgànica 20/1995, de la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents.

Aquell dia, el 20 de novembre de 1995, vaig assistir a l’aprovació, molt justeta en termes de vots, de l’esmentada Llei des de la tribuna del Congrés de Diputats, i em va quedar un bon descans.

Pérez Rubalcaba era un apassionat de la política, algú que tenia l’Estat al cap, profundament jacobí, i disposat al que fos per tal de preservar la unitat d’Espanya. De fet, així ho va explicitar referint-se que tot era lícit, adequat i necessari per a frenar el procés d’independència de Catalunya. D’altra banda, ja s’hi havia esmerçat abans plasmant-ho a la Llei de Partits Polítics, que va treure algunes forces polítiques dissidents del mapa, i que va permetre algun resultat electoral més aviat fraudulent.

Aquesta manera d’entendre la pervivència de l’Estat el va dur a col·laborar amb el Partit Popular per a assegurar l’abdicació del rei Joan Carles I i la continuïtat de la Corona. Tot i que havia anunciat que es proposava dimitir de la Secretaria General del PSOE, pels pèssims resultats electorals del partit a les eleccions europees, ho va retardar per tal d’aconseguir que els diputats del PSOE aprovessin la Llei orgànica d’abdicació. Fou el seu darrer gran servei a l’Estat, des del punt de vista de la política activa.

Pérez Rubalcaba era un home llest, ràpid com una guilla, un atleta de cames i de pensament, felipista racional i alhora passional, algú que tenia vida fora de la política (era professor del Departament de Química de la Complutense), temut per la seva dialèctica directa i sense contemplacions, coneixedor dels secrets i afanys de molts després de ser cinc anys Ministre de l’Interior, nòmada del parlamentarisme (diputat per Toledo, Madrid, Cantàbria i Cadis), i fidel a la idea d’un socialisme centralista però alhora bon componedor quan calia. Algú que representava tan bé la idea que l’Estat espanyol té de si mateix que quan va morir fou acomiadat amb honors d’Estat en una vetlla instal·lada al Palau de les Corts, i per la qual van desfilar, entre altres, monarques emèrits i en actiu. Perquè és de bona persona ser agraït.