La nostàlgia no és un error
De totes les definicions que la RAE atorga al concepte nostàlgia, ens quedem, perquè s’ajusta com cap altra al cas que ens ocupa, amb la de “el record d’alguna cosa perduda”. I això és el que ens passa amb la televisió d’ara mateix i que el brillant Viaje al centro de la tele amb el qual La 1 ens delecta aquest estiu, de dimarts a divendres, abans del suposadament programa estrella de la nit quan en realitat l’estrella és a la prèvia. Bé, al que anem! Deixant de banda l’apartat musical, del qual podríem discutir una bona estona, el que es constata en els escollits resums de cada programa és que, ara mateix, ja no queda a la graella, i tret d’honroses i comptadíssimes excepcions, cap professional que aporti credibilitat, solvència, carisma i dicció, sobretot dicció, com els que impartien docència de com col·locar-se davant d’una càmera. Veient Iñigo, Àngel Casas, Mercedes Milá (abans de GH per descomptat), Amestoy, Kiko Ledgard i molts d’altres, es comprèn allò que “qualsevol temps passat va ser millor”.
