Els pagesos, els herois de Pla

Aquests dies treballava un volum d’una col·lecció que m’apassiona que és “El caliu de la memòria” d’Editorial Gavarres, i m’he tornat a enganxar al volum sisè, Històries de Josep Pla de Josep Valls. Un llibre, aquest, que té precedents: Josep Pla, inèdit; Josep Pla, converses a l’Empordà i Pla de conversa, que, com aquestes Històries, aquests títols també de Josep Valls són la transcripció de les converses que tenien tots dos perquè en Valls treballava al Motel Empordà quan un Josep Pla ja necessitat d’assistència i de companyia el sovinteja. Entre l’habitació 103, la taula 26 i el Mas de Llofriu és per on transiten els darrers anys d’aquell Pla viatger que no en va fer gairebé mai cap, de viatge sense objecte i objectiu; d’aquell Josep Pla que deia que “el viatge és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat”. Aquestes Històries de Josep Pla, que són memòria sense ser memòries, se’ns presenten, seguint l’arquitectura capitular de la col·lecció, en forma de dietari datat i esdevenen un complement deliciós a tot el conjunt de l’Obra completa. L’encert i la gràcia de l’autor és que se’l sap tant, Josep Pla, que és ben bé el seu Jo qui parla. Ell, que és la ploma que arriba més lluny en servir-se de l’expressió popular i en dissimular la sintaxi per tal que la seva prosa flueixi, sempre, com la llengua parlada. Però no només. Si l’amenitat és una de les característiques irrenunciables de l’estil de Pla, fet de claredat, de precisió, d’economia expressiva i de fluïdesa, aquesta transcripció de l’oralitat que ens presenta Josep Valls no pot servir-se’n més bé. I passa semblantment amb l’adjectivació, feta també de precisió, gradació i sorpresa. Aquest és un llibre que quan el rellegeixes t’ho passes tan bé i és tan divertit que et provoca tanta riallada i tendresa emotiva com en la lectura primera. Tendresa emotiva deia: “Aquest és un país que hem d’estimar. Entre altres coses perquè no n’hi ha cap més, no en tenim altre. És el nostre”. I quan li pregunten qui són els herois de la seva vida respon que són els pagesos de terra pobra: “Els autèntics creadors de paisatge són els pagesos. No, no són pas els artistes que pinten les teles. Són els pagesos. Els pagesos que cada any llauren, sembren i recullen”. Colossal!