Un nou Vallverdú

En segell d’Edicions Salòria Josep Vallverdú presenta Dietari de Balaguer, i ho fa en el marc de les Festes del Sant Crist. Si bé és cert que és sobretot conegut com a escriptor llarg de ficcions, quan a partir dels primers anys 60 de la passada centúria el seu corpus literari arrenca amb la narrativa juvenil, que és quan l’edició de llibres per a joves es comença a fer més abundant i variada i inicia camí cap a una certa normalitat amb la voluntat de crear lectors en llengua catalana, no ho és menys, de cert, que, paral·lelament, la traducció i els llibres personals van prenent molta força; hi excel·leix, en el gènere testimonial, en tota la diversitat de registres de què se serveix per confegir-lo, aquest seu testimoniatge: des de la biografia i l’autobiografia, passant pels dietaris, la crònica de viatge, la memòria i el retrat literari. Amb títols que ja han esdevingut clàssics com Proses de Ponent, Indíbil i la boira, Catalunya visió o Les vuit estacions, excel·leixen els quatre volums de l’autobiografia: Desmudat i a les golfes, un infant als anys 30; Vagó de tercera, l’adolescència als anys 40, la postguerra viscuda entre Lleida i Barcelona; Garbinada i Ponent, anys 50, quan aspirava, en l’època més grisa de postguerra, a poder viure en un país normal i escriure una literatura amb vocació majoritària, i, finalment, els darrers 50 anys de vida a Mosaic de tardor. En aquestes diferents formes narratives, Vallverdú hi aboca records, opinions, confessions (“Estic cansat de moltes coses; però de defensar la meva llengua no me’n cansaré mai. En aquest punt voldria tenir-ne consciència fins al darrer moment”), anècdotes, crítiques i interrogants. I digressions. I la conrea, la digressió, destaca el professor Josep Murgades, com Sterne i Josep Pla: amb elegància, ironia i una bona dosi d’efectivitat. En aquests seus llibres personals, Vallverdú deixa constància de la seva vida i, sempre, i com a botó de mostra aquest Dietari de Balaguer, de la del país. Hi diu: “Existeix una legió de catalans incapaços de prendre la decisió de recuperar la normalitat usual de la llengua, parlant-la en tot moment, fent que els conciutadans forasters s’adonin que la volem viva en tota ocasió i, amb delicada fermesa, menant-los, a ells, a servint-se’n”. Mestratge sempre!