Veritat o censura?

L’Ajuntament de Lleida, liderat pel PSC, ens ha regalat la darrera genialitat en matèria de governança: la creació d’un “espai antirumors” com a mesura estrella dins del flamant Pacte per al Civisme i la Convivència. Dit d’una altra manera: es crearà una mena de Ministeri de la Veritat local per dir-nos què és cert i què no, com si els veïns fóssim una colla d’infants mal informats, influenciats per fake news que només ells –els de la moral superior– poden desmentir.

Però fem una pausa. Qui decideix què és un rumor i què és una denúncia legítima sobre l’estat de la ciutat? Perquè, si cal un “espai antirumors” és que el govern municipal té clar que hi ha molt de malestar... i vol controlar el relat. En comptes d’afrontar els problemes, els volen camuflar. No cal inventar-se cap bulo: només cal sortir al carrer i caminar cinc minuts per veure el que passa a Lleida. Brutícia, incivisme, inseguretat, degradació. I ells, mentrestant, creen una oficina per fer veure que el problema no existeix o que és fruit d’un malentès col·lectiu. Com si tot fos un mal somni provocat per llegir massa missatges de Xavi Palau o de perfils crítics.

L’invent de l’“espai antirumors” és més que un gest simbòlic; és la prova fefaent que el govern del PSC s’ha quedat sense idees, sense nervi i, el que és pitjor, sense valentia per assumir que no estan gestionant bé. Davant la impossibilitat de revertir la situació, opten per maquillar-la. I, per fer-ho, necessiten silenciar les veus dissidents. Quina casualitat, oi, que cada vegada que algú denuncia la situació als barris, o exposa l’augment de la delinqüència o la deixadesa de certs espais públics, aparegui l’acusació de “racisme”, “alarmisme” o, directament, “mentider”? No serà que el que molesta no és la veritat, sinó que es digui?

Aquest Pacte pel Civisme arriba en un moment oportú: a mig mandat, amb un balanç pobre i una sensació creixent de ciutat abandonada. No és casual que preparin el terreny per al 2027, sabent que no n’hi haurà prou amb voreres noves o arbres plantats. La gent recordarà com es viu a Lleida, on els veïns paguem l’incivisme creixent amb els nostres impostos. La realitat és que Lleida cada dia està pitjor, malauradament.

I per això han decidit començar a posar tiretes. Però no sobre la ferida, sinó sobre la boca dels qui l’assenyalen. Volen “contrarestar rumors”, però el que realment busquen és desacreditar qualsevol crítica abans que prengui força. A qui afectarà més aquesta mesura? Als veïns que, farts d’esperar solucions, expliquen el seu dia a dia a les xarxes. Als polítics de l’oposició que denuncien la inacció. Als qui no volen mirar cap a una altra banda. I sí, entre aquests, també volen censurar Xavi Palau i el PP de Lleida. Però, per molt que ho intentin, aquí seguirem. I continuarem denunciant, perquè, encara que posin un espai antirumors a cada plaça, la realitat no desapareixerà.

La gran ironia és que, si el govern del PSOE-PSC volgués realment abordar els problemes de convivència, hauria de reformar les lleis que afavoreixen la multireincidència, reforçar la presència policial i exigir responsabilitats. Però, com que això exigeix valentia i pot ser impopular, prefereixen perseguir qui ho denuncia.

Volen fer veure que la ciutat va bé, que tot està sota control, i que els que parlem de degradació som uns agitadors. Però, per més que el PSC digui que som uns exagerats, la gent que viu a Lleida sap perfectament com està el pati. Cada cop que ens acusen de mentir, difondre rumors o ser racistes per parlar de seguretat i convivència, ens estan fent la millor campanya electoral possible. Perquè la gent obre els ulls, es cansa de les excuses i busca una alternativa valenta.

La censura mai ha estat solució de res. I un govern que la necessita per sobreviure és un govern que ja ha fracassat, perquè no sap escoltar, només imposar. I això ni és democràcia, ni civisme, ni convivència. És por. Por de perdre el poder. Por de reconèixer els errors. Por de la veritat. Però la veritat s’acaba obrint pas. I, amb o sense “espais antirumors”, el 2027 ho veurem a les urnes.