Ni digital ni analògic: educació amb sentit

Aquest mes de juny, la consellera d’Educació, Esther Niubó ha presentat el nou Pla de Digitalització Responsable, que preveu, entre altres mesures, la prohibició total dels telèfons mòbils i rellotges intel·ligents en totes les etapes de l’educació obligatòria a partir del curs 2025-2026. També s’hi planteja la retirada progressiva de tauletes i pissarres digitals a l’educació infantil (3Cat, 13/06/2025).

Des del punt de vista educatiu, és una proposta que calia fer, sobretot després del creixement accelerat de l’ús de pantalles arran de la pandèmia. Respon a una inquietud i malestar generalitzat i present a moltes escoles i compartida per bona part de la comunitat educativa. Diversos estudis, com el de l’Institut Ivàlua, posen sobre la taula els efectes negatius d’un ús intensiu i poc regulat de les pantalles en l’atenció, la convivència i el benestar emocional, sobretot en entorns vulnerables.

Ara bé, aquesta preocupació no hauria de portar-nos cap a una resposta simplista o de rebuig frontal a la tecnologia. Aquesta alerta no ha de derivar en una resposta dicotòmica. El debat no és si pantalles sí o no, sinó com s’utilitzen, amb quin propòsit i en quin moment. No es tracta de triar entre digital o analògic, sinó de fer servir el criteri pedagògic com a brúixola.

Quan la tecnologia es fa servir amb sentit, al servei del projecte educatiu i no com a objectiu en si mateixa, pot ser una eina útil per fomentar l’autonomia, la creativitat i les competències digitals dels infants i adolescents. El veritable risc no són les pantalles, sinó un ús sense projecte, ni formació, ni acompanyament.

Per avançar cap a una escola digitalment més conscient i equilibrada, proposem quatre línies d’acció prioritàries:

Normes clares i adaptades, no prohibicions automàtiques: Regular no vol dir eliminar. El mòbil pot estar fora de l’horari lectiu, però tenir usos puntuals i educatius en activitats específiques. Les normes han de ser clares i coherents, però també flexibles segons l’etapa educativa i la realitat de cada centre.

Formació docent pràctica i continuada: El professorat necessita eines, però sobretot necessita temps i recursos per saber com integrar-les pedagògicament, com valorar-ne l’ús i com gestionar els riscos associats. El Marc de Competència Digital Docent ja marca el camí, i és un bon punt de partida, però cal fer-lo realitat amb formació útil i aplicable, pràctica i espais per experimentar, reflexionar.

Complicitat amb les famílies: Els hàbits digitals no es construeixen només a l’aula. Família i escola han d’anar alineades, compartint criteris comuns i responsabilitats. Cal crear espais de confiança i oferir orientacions clares perquè els infants tinguin referents coherents dins i fora de l’escola.

Seguiment i avaluació amb dades reals: Cap pla tindrà èxit si no s’avalua. Cal establir indicadors sòlids, concrets i accessibles que permetin veure quins efectes té aquest canvi sobre l’aprenentatge, el benestar i la convivència. Només així es podran prendre decisions informades i ajustades a la realitat.

Els infants i adolescents no han de créixer aïllats de la tecnologia, sinó capacitats i preparats per fer-ne un ús crític, ètic, saludable i creatiu. Això no s’aconsegueix només amb restriccions, sinó amb confiança, formació i una mirada compartida entre el conjunt de la comunitat educativa, escoles, famílies i institucions.

La digitalització educativa no és una qüestió de dispositius, sinó de valors, d’objectius i de sentit pedagògic. Per això, el futur de l’educació no és digital o analògic: és amb sentit pedagògic.