Ciutat estranya: distopia i espai públic

Cada vegada són més els veïns de Lleida que m’expressen, amb preocupació i fins i tot amb resignació, que determinats espais públics de la ciutat semblen haver deixat de ser per a tothom. Parcs, places i zones de convivència que, en teoria, haurien de ser compartides, estan ocupades de manera gairebé permanent pels mateixos grups de persones. No cal fer gaires voltes per la ciutat per comprovar-ho: només cal observar, escoltar i parlar amb la gent.

La plaça del Dipòsit, al cor del centre històric, és l’exemple paradigmàtic d’aquesta mena de distopia que es manifesta en diversos punts de la nostra ciutat. Una imatge que impacta. Una escena que desconcerta, sacseja la mirada i fa bategar el pols amb una incomoditat punyent i preocupant. És una situació que s’allunya dels convenis socials inherents a la nostra visió occidental, de la nostra experiència vital i de la nostra expressió cultural.

Cal deixar clar que tothom té dret a fer ús dels espais públics. Però, precisament per això, no poden acabar sent monopolitzats per un sol grup, excloent-ne la resta. Cada cop més veïns, preocupats pel canvi als seus barris, alcen la veu, tot i el risc que se’ls acusi injustament de discriminació només per voler parlar del problema.

Aquest article no va contra ningú. Va a favor de la convivència. És una crida a recuperar el sentit comú i a defensar una obvietat: l’espai públic ha de ser per a tothom. I quan l’ús reiterat i exclusiu per part d’un col·lectiu concret genera incomoditat o rebuig en altres persones, tenim un problema de convivència que no es pot amagar.

A Lleida hi ha zones molt concretes on això passa dia rere dia. I no ho diem per estigmatitzar ningú, sinó perquè és un fet constatable. Determinades places a l’Escorxador, Cappont, el Clot, la Mariola, Pardinyes i molts espais del centre històric evidencien com la presència constant d’un mateix grup crea una mena de dominància simbòlica que allunya altres usuaris. Famílies que ja no porten els nens a determinades places, avis que eviten els bancs de sempre, joves que prefereixen caminar més per evitar segons quins espais. No podem girar full a aquestes veus. No són odi. Són queixes legítimes de ciutadans que volen poder compartir l’espai sense sentir-se forasters a casa seva.

Cal obrir el debat amb valentia, escoltar tothom i aplicar solucions reals. Ignorar el problema només incrementa el malestar i trenca la convivència, perquè quan els veïns senten que les institucions no els escolten, creix la frustració i la desconnexió.

Aquí van algunes propostes concretes del PP Lleida que es podrien impulsar des de l’Ajuntament. Redissenyar els espais públics perquè siguin més diversos i atractius per a tota mena d’usuaris. No es tracta només de posar bancs i papereres, sinó de crear zones diferenciades dins del mateix espai –jocs infantils, pistes esportives, àrees de lectura, circuits de salut– que afavoreixin la rotació d’usuaris i impedeixin l’ús exclusiu per part d’un sol grup.

Apostar per la figura del dinamitzador cívic, que ajudi a mediar, observar i fomentar activitats que promoguin la interacció i el respecte entre veïns. Parlem de figures comunitàries que treballin des del coneixement del barri i del seu teixit social. Implementar campanyes de corresponsabilització que deixin clar que l’espai públic és compartit i que tots tenim el dret –però també el deure– de cuidar-lo i fer-lo accessible. Cal trencar amb la idea que només uns quants el poden “fer seu”.

Més presència institucional real, no només en moments de conflicte. L’Ajuntament ha d’estar present als barris, escoltar de forma activa i actuar amb equitat i transparència. Cal reconèixer els problemes i intervenir-hi a temps.

En definitiva, si volem una Lleida més cohesionada, hem de defensar l’espai públic com un bé comú. I això no es fa des de la por ni des del silenci. Es fa parlant-ne, escoltant i actuant. És hora que els veïns que denuncien aquesta situació no se sentin criminalitzats. I també és hora que tothom entengui que conviure vol dir compartir, cedir i respectar.