La vendetta de Balzac... i Napoleó

La immensitat de La Comèdia Humana de Balzac, amb 94 obres acabades i 20 d’inacabades, recull el titànic esforç del geni literari per a captar i explicar fins als més nimis detalls humans d’una societat en combustió. França bullia, els canvis socials se succeïen. Balzac observava i descrivia. Honoré de Balzac (Tours, 1799 – París, 1850) era trenta anys més jove que Napoleó.

Aquell cors que va marcar a ferro a França i Europa havia nascut a Ajaccio el 1769 amb el nom tan poc francès de Napulione Buonaparte, i durant l’adolescència i la primera joventut de l’escriptor va recórrer el seu impressionant cursus honorum: general en cap dels exèrcits revolucionaris, Primer Cònsol, Emperador, i també la caiguda brutal i la seva mort a Santa Elena el 1821.

Aleshores Balzac tenia tan sols 22 anys, però ja s’adonava de tot. La petita novel·la La vendetta descriu amb mestria l’ambient parisenc en els anys d’esplendor de Napoleó. Una família benestant veïna de casa seva a Còrsega li demana protecció i s’instal·la a París. Quan la filla coneix i es vol casar amb un jove militar també cors, esclata amb violència la situació.

Talment com Romeu i Julieta i els Montesco i Capuleto de la immortal obra de Shakespeare, la tragèdia no triga a fer acte de presència amb tota la seva crueltat. És interessant observar com ja en la França postrevolucionària són perfectament vigents els tòpics que encara avui persisteixen amb força sobre el caràcter meridional: la bellesa exòtica de les dones, els sentiments apassionats, el codi d’honor, la vendetta… En aquell moment els francesos, amb un sentiment mescla de superioritat i de secreta admiració, encara anomenaven els corsos “italians”, gent del sud…

–“El mateix sentiment, diferent de l’amor, unia aquells dos éssers, i els comunicava la mateixa inquietud als moviments i pensaments. La misèria potser és el vincle més poderós de tots.”

–“En fi, quadres, dibuixos, maniquins, marcs sense teles i teles sense marcs acabaven de donar a aquella peça irregular l’aspecte d’un obrador d’art, caracteritzat per una barreja peculiar d’ornament i de despullament, de pobresa i de riquesa, de cura i d’incúria.” –“A les noies, com a la generalitat de persones, res no les mortifica més que veure frustrat l’efecte d’un greuge, un insult o una burla, a conseqüència de l’actitud de la víctima de ni dignar-se a reparar-ho. Sembla com si l’odi s’acreixés en la mateixa mesura que un enemic s’eleva per damunt nostre.”

–“¿Oi que l’adversitat és la pedra de toc dels caràcters?”

—“Tenir horror dels aliments és un dels símptomes que traeixen les grans crisis de l’ànima.”

–“Arraulits al fons d’aquella vasta casa, perduts en la immensitat de París, eren com dues perles en la conquilla de nacre, al si dels mars abismals.”

–“¿Quin sentiment es pot comparar en força a una passió que hagi de morir l’endemà, destruïda per la mort o per la necessitat?”

–“Hi trobo un gran plaer a vetllar. La majestat de la nit s’encomana de bo de bo, imposa, inspira; hi ha no sé quina potencia en aquesta idea: tot dorm i jo vetllo.”

–“Recorrien els camps retrobant-hi l’amor per tot arreu, a les flors, al cel, al si de les tintes inflamades del sol suspès en el firmament; el llegien fins i tot als núvols capritxosos que es combatien a les altures.”

Balzac, el creador del realisme literari, allà on s’entrellacen les cegues forces de la societat i el destí de les ànimes individuals…