Què fem amb les persones sense llar?

Podem fer vídeos i guanyar clics a les xarxes exposant aquestes persones. Podem fer demagògia, mítings cridant el perill que suposen. Podem fer campanya, utilitzar les persones sense llar com a espantall per atreure vots de por. Podem amagar-les, al Centre Històric, a la perifèria, als infrahabitatges que proliferen en els llocs menys transitats. Podem tenir-ne por. O menysprear-les, culpar-les. Podem esperar que desapareguin per art de màgia simplement perquè no les volem.

Podem entendre la inseguretat en què viuen aquestes persones. I també la sensació d’inseguretat i de vegades la inseguretat que generen. Podem atansar-nos-hi i posar-los nom, com fan tantes persones voluntàries i professionals que se’n preocupen.

Podem mirar de posar-hi remei, al sensellarisme. Amb polítiques de redistribució de la riquesa. Perquè mai no hi havia hagut tantes persones sense llar al mateix temps que tanta riquesa, a Lleida, al país i al món. Els 12 milmilionaris més rics del món acumulen la mateixa riquesa que 4.000 milions de persones (dades d’Oxfam)! A Lleida, l’índex socioeconòmic dels barris més rics duplica el dels barris més pobres (índex que mesura renda, condicions educatives, laborals, etc.).

Podem aprovar, o no, polítiques de redistribució de la riquesa. A través d’un major equilibri entre salaris: en les grans empreses espanyoles, les retribucions més altes multipliquen per 111 el salari mitjà de l’empresa, un treballador amb un salari mitjà hauria de treballar més d’un segle per igualar el que guanya un alt executiu en un any (Oxfam)!

Podem lluitar, doncs, contra el sensellarisme reduint desigualtat entre salaris, i entre salaris i beneficis, amb impostos progressius, perseguint el frau i l’evasió fiscal, per a què no paguin sempre els mateixos. L’any passat es van perdre 8.500 M€ de recaptació per evasió i elusió fiscal de grans empreses i fortunes!

Podem atacar el sensellarisme amb regulació del mercat de l’habitatge, accelerant l’increment del parc públic d’habitatge. Fent complir allò que diu la constitució. Que no es pot especular amb l’habitatge. Us ho imagineu, que ens ho prenguéssim seriosament, això?

Podem atendre les persones sense llar. Amb programes d’inclusió social que sabem que funcionen. Amb pisos per a programes d’inclusió, amb equipaments d’allotjament col·lectiu, albergs, on puguin anar refent la seua autonomia. Equipaments ben dimensionats i ben atesos.

Està clar que no hi ha receptes màgiques. I que a Lleida portem massa anys fent les coses malament, o no fent-les, o aturant-les. La situació creada al Centre Històric n’és exemple. Però l’experiència en altres llocs mostra que quan hi ha un conjunt de recursos, amb pisos i albergs no saturats, ni concentrats al mateix lloc, amb equips professionals suficients, millora no només la vida de les persones sense llar i les seues possibilitats de sortir-se’n. Millora també la vida dels barris, la convivència, la seguretat de totes i la cohesió.

No hi ha solucions màgiques i immediates. Però és curiós que siguin precisament els qui més s’oposen a les polítiques de redistribució de la riquesa i de regulació del mercat de l’habitatge, els qui després criden més contra qualsevol proposta per fer equipaments per atendre les persones expulsades d’una economia que cada cop rics més rics i més precarietat i més dificultats per accedir a l’habitatge per a la majoria. Potser els surt a compte desviar l’atenció cap a les persones sense llar, no fos cas que qüestionéssim com s’està repartint el pastís!

Sens dubte, seguirem parlant d’aquests temes. Està clar que alguns els volen fer centre d’una llarga campanya electoral polaritzada. Per part nostra, benvingut el debat serè entorn quins són els recursos que fan falta per erradicar el sensellarisme. Un debat que necessita que es millori la informació sobre els projectes que hi ha sobre la taula i es comprometi pressupost suficient per a nous recursos i també per millorar de forma urgent els equipaments i serveis que ara es presten al Centre Històric.