Català per a tothom a Lleida i a tot arreu

el futur del català és a les nostres mans. És cert que la situació actual, pel que fa a l’ús social, és pitjor que la de fa unes dècades, però no som en un punt de no retorn. Es poden fer moltes coses. La primera, parlar en català. Amb tothom i a tot arreu. Amb amabilitat, però desacomplexadament. A ciutats com Barcelona, on el català està en perill i s’ha de revifar amb urgència, i també a ciutats com Lleida, on gaudeix de més bona salut i encara té prou pes com a llengua d’ús social.

La segona és exigir més, molt més, a les administracions, que durant massa temps han defugit la seva responsabilitat a l’hora de defensar la nostra llengua. En les reunions periòdiques que mantenim amb la Generalitat i els ajuntaments, sempre posem dues coses sobre la taula: cal redoblar els esforços per garantir els drets lingüístics no només dels catalanoparlants, sinó també dels nouvinguts que volen conèixer i aprendre la llengua.

Això vol dir que, d’una banda, cal garantir que es pugui viure plenament en català: a l’escola, al carrer, a les botigues, als bars i restaurants, als hospitals. Fins i tot a Lleida, una ciutat on l’ús del català està força per sobre de la mitjana del país, els principals indicadors d’atenció al públic han patit un descens considerable l’última dècada. D’altra, les persones que arriben a la ciutat i volen aprendre la llengua han de tenir prou oportunitats per fer-ho. I s’ha de dir que la Paeria està fent moltes coses, i ben fetes. Ha duplicat l’oferta de cursos de català, ha creat una web amb informació sobre les formacions i altres activitats relacionades amb la llengua i també ha engegat iniciatives per fomentar l’ús del català a les escoles, al món de l’esport i a la feina. Però no pot caure en l’autocomplaença perquè queda molt per fer encara.

Dels governs necessitem més proactivitat. No pots ser que sempre anem a remolc. La Generalitat i els ajuntaments s’han de preparar pel previsible augment de la demanda de cursos de català que es produirà si s’aprova el procés de regularització en marxa. En poc més d’un any, fins a 4.000 persones només a Lleida (i entre 120.000 i 150.000 arreu del país) poden voler acreditar el català com a part del procés de renovació del permís de residència. Això pot crear un nou coll d’ampolla si no s’ha planificat bé. No hi ha excuses.

Lleida, que parteix d’un situació molt més favorable que altres grans ciutats, té l’oportunitat d’obrir camí i convertir-se en un referent per a la resta del país. El pla pilot per ensenyar català a les famílies de les escoles bressol dels barris de Pardinyes i el Centre Històric o el projecte per elaborar una formació específica de català per a persones que arriben a la ciutat per feina són dos exemples d’iniciatives que es podrien replicar a altres punts de Catalunya si tenen l’èxit esperat.

Però no tot pot quedar en mans dels governs. La societat civil tenim la responsabilitat d’empènyer, i les persones també juguem un paper fonamental. Una llengua sense parlants no té futur. Per això cadascú de nosaltres hem d’estar convençuts que el català només sobreviurà si és una llengua que es parla i que es viu. Cada dia, a cada barri, a cada carrer i cada botiga.

Parlar català amb tothom és un gest que pot semblar irrellevant a escala individual, però en realitat és l’única manera de donar-li valor social. Parlar una llengua és una manera de veure el món, de pensar-lo, d’imaginar-lo, de sentir-lo i de viure’l. També és una manera de fer comunitat i crear sentiment de pertinença al país, ajuda les persones que l’estan aprenent, fa que la llengua sigui útil i li dona visibilitat.

Les llengües es mantenen vives quan es parlen. En el moment que canviem de llengua, l’amaguem, i, per tant, la fem prescindible i perd el seu espai en la vida comunitària. Està en joc la cohesió social. A Lleida i arreu del país. En el fons, el que volem és poder continuar dient, a casa, l’escola i al carrer: “bona nit” i “gràcies”, “t’estimo”, “això és injust” o “visca la terra!”.