Caçar el boomer

S’ha aixecat la veda del boomer; se’l pot caçar com si fos gairebé una plaga de conills. Jo en soc un i no pretenc presumir d’haver-ho fet tot bé com a generació, però tampoc penso abonar les acusacions catastrofistes que ens denigren titllant-nos de generació tap, jubilats privilegiats o rendistes acaparadors.

Tenim passius, és clar, i hem de ser prou valents per admetre’ls. Podem començar, però, per actius com el període més gran a Europa sense guerres i amb drets polítics i civils garantits i, per tant, sense antagonismes ideològics extremistes. Podem seguir amb la creació d’una classe mitjana patrimonial (Piketty ho explica prou bé) i la creació d’una Europa integrada econòmicament i (en fase incipient) políticament i acabar amb l’existència d’un estat del benestar que ha permès l’accés universal a la sanitat i l’educació, incloent-hi la superior, de la qual han gaudit els qui ens blasmen. No està pas tan malament.

En tot això, que van començar a aixecar la generació de postguerra, els boomers hi hem tingut molt a veure. Tant és cert que hem sigut menys treballadors, sacrificats i estalviadors i capaços de mantenir lligams afectius estables que els nostres pares, com que n’hem sigut més que els nostres fills. Ara bé, bona part han acumulat un patrimoni que en bona part llegaran, que ha estat fruit d’unes dècades de prosperitat sense parió i d’uns mecanismes de redistribució de la renda inexistents abans de les guerres mundials, però també d’una voluntat d’estalviar per compartir-lo amb els descendents. Pel que fa als passius, no podem obviar la deslocalització industrial lligada a la globalització empresarial, la financerització de l’economia, la minva de poder adquisitiu dels salaris, la crisi de l’habitatge i l’increment dels deutes públics. Pel que fa als moviments immigratoris massius, per alguns constitueixen l’únic remei per salvar el mercat laboral i l’estat del benestar i per altres són vistos com un factor que ens empobrirà i diluirà la nostra identitat. La qüestió a escatir és si volem embrancar-nos en una batussa intergeneracional devastadora o mirem d’establir un pacte entre ambdues conhorts cronològiques, per tal de guanyar-hi tots i que els més joves aprofitin els encerts del més grans. Què hi guanyarem fent-nos retrets mutus i que els grans recordem als joves que als estius collíem fruita i ells, en canvi, han anat a estudiar anglès a Irlanda? Ni tampoc hi guanyarem res si els joves ens retrauen que la nostra pensió és més alta que el seu sou, tot i tenir categories professionals semblants, malgrat que ells són a l’edat de pagar una hipoteca i criar fills.

Jo proposo acordar un gran pacte intergeneracional, sota els següents paràmetres: 1. Les pensions mitjanes i altes no han d’indexar-se a l’IPC, sinó a l’increment real dels sous i la productivitat que les sostenen. 2. Cal incentivar fiscalment les transmissions patrimonials en vida entre pares i fills en lloc de gravar-les, per tal que puguin adquirir un habitatge o emprendre un negoci. Els fills no en trauran gaire d’heretar patrimonis de progenitors de noranta anys quan ells en tinguin seixanta. 3. Premiar fiscalment els fills que es comprometin a tenir cura de pares dependents que volen viure al seu domicili. 4. Incentivar fiscalment i civilment els usos compartits entre generacions d’una o diverses residències, sense que això dissuadeixi els joves d’emancipar-se.

En definitiva, Catalunya compta amb una àmplia classe mitjana patrimonial i molts individus que aspiren a formar-ne part, que cal preservar i enfortir, promovent l’entesa entre generacions i el reforçament dels llaços familiars amb mesures fiscals i civils idònies, perquè només així hi sortirem guanyant tots.