La prioritat del lloc on naixes

Per una igualtat real d’oportunitats en el món rural davant dels grans centres de població.

El debat polític actual ha tornat a girar entorn de la “prioritat nacional”, esquivant la polèmica de fons per centrar-se només en la superfície. Tanmateix, en aquests temps incerts de grans discursos i, de vegades, de ments petites que busquen la separació, l’enfrontament i la priorització excloent, fa temps que jo penso en una altra prioritat molt més profunda i oblidada: la prioritat del lloc on naixes. Què passa quan naixes en el món rural, en una zona despoblada, en un municipi petit o en una pedania? Per als que habiten la mal anomenada “Espanya buida”, la lluita de classes es tradueix en una realitat quotidiana molt diferent. Als pobles, les prioritats no són abstractes; són tangibles i urgents. Comença a ser prioritària una cosa tan bàsica com tenir o no tenir un col·legi obert, conservar l’últim bar, mantenir les botigues de proximitat, un caixer automàtic o l’accés a l’habitatge.

La “hipoteca” invisible del desplaçament.

Nàixer en el medi rural implica assumir, des de la infantesa, que t’has de desplaçar per a gairebé tot: per estudiar, per veure els amics, per anar a la universitat, per fer tràmits administratius o compres determinades. Amb la situació actual dels preus del lloguer, el cost de la vida i els viatges, la conseqüència és inevitable: qualsevol jove del món rural paga una “segona hipoteca” invisible per poder formar-se, simplement pel fet de no disposar de prou serveis al seu lloc d’origen. Quan naixes en una pedania, les prioritats ho inunden gairebé tot. Fins i tot el mateix finançament del teu ajuntament a través d’altres administracions. Aquestes institucions més properes que perceben una dotació pressupostària més alta pel fet de tenir pedanies, però que sovint no entenen com s’han de gestionar i gastar aquests diners per al bé comú de tot el municipi.

Transport escolar: un dret en joc.

Hi ha una realitat que es repeteix de forma cíclica, sense importar el color del govern de torn, i que m’obliga a fer aquesta reflexió: el transport escolar. Una vegada més, plana la temptació i intenció de deixar sense transport escolar els nens de la nostra pedania (com ja ha ocorregut històricament en altres nuclis com Almudàfar). Aquest tipus de mesures no només impedeix la conciliació familiar, sinó que empeny els nens a canviar de centre, a distanciar-se dels que ja són els seus amics i a patir una pèrdua en el seu ritme educatiu. Sembla mentida que el bon ritme de l’economia pública aragonesa hagi de dependre dels escassos 10 quilòmetres que separen els nens d’Almudàfar del seu centre escolar de referència.

Una lluita històrica.

Aquesta no és una reclamació nova. És un camí que ja han recorregut moltes famílies i alcaldes pedanis davant de directors provincials d’Educació de diferents sigles polítiques. Des de les reivindicacions de María amb Eva Almunia, passant per Sergio amb directors del PP, Paula, Álvaro, Guillén, Diego, Vero, Melissa amb Amparo Roig, i ara amb Alma i Mónica Martínez, que va cessar el mes passat. Al final, la recepta sempre ha estat la mateixa: la lluita incansable de les famílies i l’empatia dels directors provincials davant d’un servei de transport de nens a l’escola que és completament fonamental.

Un crit per la igualtat d’oportunitats.

Des d’aquí, reivindico la prioritat del lloc on naixes. La prioritat per a les pedanies, per a les zones despoblades de la muntanya, per al món rural. És hora d’exigir una igualtat d’oportunitats real respecte als grans centres de població, independentment de la nacionalitat, l’edat, la classe social o la renda de cada ciutadà. Reivindico aquesta prioritat per als nens del món rural, i molt especialment per als del meu poble. Perquè a qualsevol racó del planeta, per petit que sigui, hi pot haver un geni capaç de transformar el món. Perquè això ocorri, necessitem una educació pública de qualitat i un transport eficaç. Perquè el dret al futur no pot dependre del codi postal. Naixis on naixis.