Un dia a Torà

És costum que, amb el bon temps, hom tingui ganes de sortir de casa, veure el paisatge primaveral i visitar amics i coneguts, encara que estiguin una mica lluny. I això és el que vam decidir fer alguns de la societat gastronòmica Amics del Bacallà de Lleida, dissabte passat, pujant fins a Torà per dinar al Restaurant Jaumet, fent així una visita al Jaume Marimon que, sempre que pot, baixa fins a Lleida per tal d’assistir als dinars reglamentaris de l’Associació, compartint la taula i animant la tertúlia posterior amb companys i convidats.

Posar-se a la carretera i travessar els sembrats, espigats i drets (tiessos, diuen alguns) que presenten tots els colors del verd i es mouen al ritme del vent talment com si fossin un mar, eixampla el cor, i porta l’esperança d’horitzons diferents, mentre albirem una bona collita després de les abundoses pluges d’hivern, que ja tocava.

Ha estat un goig que el mateix Jaume ens hagi guiat en la visita a Torà, que conserva una fusteria museïtzada, a cal Ventureta, com també el que havia estat forn de pa del poble, tombant pels carrers estrets, i pendents, que recorden temps passats, fins a arribar a la que avui és, i sempre ha estat, la plaça de la font, malgrat que un temps va ser la plaça d’Alfons XIII, en record de la visita que hi va fer el rei quan van esdevenir les inundacions del 12 d’octubre de 1907 causant la mort d’algunes persones, i després, la plaça de la República. Però avui, com que ni un ni l’altra hi són, i la plaça, amb la seva monumental font de pedra, rodejada per les piques que servien d’abeuradors dels animals, i del safreig on, abans, tot el poble hi rentava la roba, ha recuperat el seu nom originari.

Diu que Torà ha estat un punt important en la transhumància dels ramats, mercant, punt d’intercanvi. Els pastors van portar l’advocació a Sant Gil, sota la qual s’ha posat l’església del poble, d’estil gòtic.

L’antic hospital de pobres, un edifici de línies clàssiques, és avui la seu de l’Ajuntament.

Sembla que els ciutadans de Torà tenen un desig generalitzat de mesurar el temps, i ens trobem bastants rellotges de sol a les façanes de les cases. De tots ells, el més singular és el que hi ha a la plaça de l’església que, a part de ser molt gran, està orientat a sol ponent, cosa per a mi vista fins ara (reconec la meva ignorància en la matèria). El mateix rellotge ens adverteix de llur singularitat, amb una inscripció a la part de baix que diu “Al matí no em busqueu. A la tarda em trobareu”.

A dalt a l’esquerra, sota la imatge d’un sant, que pot ser Sant Gil, consta la xifra 1997, que pot ser l’any de la seva construcció, atès que el Jaume ens diu que aquest rellotge es va fer quan es va treure el que hi havia a la paret de l’església, orientat a migdia, on encara roman clavada el gnòmon (la vareta de ferro que projecta la seva sobra a la paret marcant les hores).

L’Hostal Jaumet és un establiment situat al peu de la carretera que va de Barcelona a Andorra, que funciona com a casa d’hostes i restaurant des de 1890, fa més de cent anys, conservant els plats tradicionals, de tota la vida, que li han donat fama, com l’ofegat de la Segarra i la perdiu a la vinagreta, i s’ha adaptat a les noves corrents gastronòmiques. Ara que hi penso, després d’haver algunes estades al seu menjador en diversos moments, crec que és l’exemple viu d’una cuina impulsada per les dones, atès que de l’activitat de l’àvia Ramona a la cuina, avui l’establiment està sota la direcció de la neta, la Laia, que està en tot.

L’Hostal és un establiment amb personalitat que transcendeix més enllà del seu entorn natural. Representa alguna cosa més que una fonda, o un restaurant, en tant, des de la seva fundació, és un punt de referència, i de parada, pels viatgers que han fet via per les comarques de l’interior de Catalunya. Avui, ens ha preparat un dinar amb bacallà cuinat de mil maneres: carpaccio, bunyol, amb callós, amb arròs, i al pil-pil. Magnífic. Hi tornarem.