A les muntanyes de la bogeria

Hi ha en alguns balnearis una atmosfera trista i malenconiosa, un estancament del temps entre cures termals, massatges i tractaments diversos per combatre malalties o l’inexorable pas de l’existència. Pel·lícules en aquests llocs n’hi ha de molt diversa índole, com Ojos negros de Nikita Mikhalkov, El balneario de Battle Creek d’Alan Parker, o recentment La joventut de Paolo Sorrentino. Però Gore Verbinski recorre a un lloc “miraculós” als Alps suïssos no per mostrar gent rica entossudida a esquivar destins, sinó per traçar un joc d’intencions malèvoles, una combinació de trames, que després d’una elegant posada en escena, una gòtica arquitectura, i fil conductor de relat de misteri en novel·les de groguenques pàgines, condueixen a un desordre que es va apropiant la pel·lícula en el seu prolongat metratge.

Un jove representant del món dels negocis rep l’ordre d’anar a buscar algú que sembla no voler moure’s d’un lloc, que a simple vista, regala vida. Una història maleïda, un doctor calcat als molts haguts en fosques trames, tot ell perversitat camuflada, i secrets malsans de pertorbada ciència, envoltaran el protagonista a cada pas, a cada delirant experiment. A Verbinski, que té en el seu historial pel·lícules amb evident segell comercial, no se li nega a La cura del bienestar un curós tractament de les imatges, així com una estranya bellesa en algunes seqüències, encerts que queden eclipsats per un embolic argumental que es resol pèssimament, per una constant revisitació a altres pel·lícules, a altres personatges clàssics, a altres autors, perdent d’aquesta manera frescor, originalitat i vida pròpia.