Ella és el pare

La història seria una de tantes si no fos perquè el director Nadir Moknèche promou una visió que transita per un món on no s’acostuma a narrar temes com el que desenvolupa Lola Pater. Zino, un jove francès amb arrels algerianes, després de la mort de la seua mare va a la recerca d’un pare que se’n va anar de casa fa ja dos dècades. El tema és recurrent en essència i ens predisposa al retrobament, a extirpar rancors i justificacions a l’abandó donant oportunitat a redimir-se i perdonar-se. El que succeeix és que l’esmentat pare s’ha convertit en una dona i el tema de la transsexualitat en la cultura magrebina és delicat. Moknèche salva aquest obstacle i s’interessa més per les relacions paternofilials, per la personalitat d’un ésser que fa de la seua elegància, de la seua marcada personalitat, la força i la càrrega dramàtica d’aquesta pel·lícula.

Els sentiments s’entrecreuen i el rebuig per part del fill, afinador de pianos amb ànima d’artista –com és el pare–, queda immers en contradiccions que l’allunyen o l’atansen a la figura del seu progenitor en cada retrobament. I en un París on el passat i el present es manifesten, es desenvolupa un relat calmat, pausat, amb més silencis que paraules, on cada personatge mostra les seues fortaleses i les seues debilitats anímiques. Lola Pater és una pel·lícula sense estridències, intenta lliscar per si mateixa encara que s’arribi a esllanguir en la seua buscada delicadesa i dóna gràcies sobretot a una presència incommensurable, en la seua mirada, els seus gestos i el seu estil, d’una Fanny Ardant que es reafirma com una de les més grans actrius que ha donat el cine francès, que es menja la pantalla i, per descomptat, la pel·lícula.