Em dedico a escriure
En el documental Jordi Dauder, la revolució pendent (2012), dirigit per Antoni Verdaguer i centrat en bona part en una entrevista a Dauder poques setmanes abans de la seua mort, esdevinguda el 2011, el director li va preguntar què era la vida per a aquell home de dignitat extraordinària, i la contestació va ser taxativa: “Molt curta.”
Ara, Antoni Verdaguer se centra amb Jaume Cabré: la música de les paraules en la figura d’aquest gran escriptor de les lletres catalanes i company personal, i ho fa amb aquest estil propi que sap inculcar en els seus treballs, sense presses i connectant amb altres veus properes a Cabré, que entren al detall sobre les virtuts d’aquest home pausat.
A Jaume Cabré: la música de les paraules, l’actor David Verdaguer recita passatges amb precisió de cirurgià d’una de les obres capitals de Cabré, Jo confesso. Tot a l’entorn d’un escriptor que no ha abandonat mai la seua llengua i que ha estat traduït a múltiples idiomes. Un home que va fer pròximes novel·les inoblidables com Viatge d’hivern, Les veus del Pamano –ambientada al Pallars– o Jo confesso.
Verdaguer va arribar a adaptar el cine La teranyina, de Jaume Cabré, que també va firmar el guió amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i el mateix Antoni Verdaguer.
Un altre gran amic, el músic Jordi Savall, explica al documental, entre somriures, que Cabré és un músic frustrat i gràcies a això és un escriptor fantàstic, encara que mai ha abandonat el seu violí i perquè la música es troba molt present tant a la seua obra literària com en aquest treball fílmic que reuneix crítics literaris, escriptors i escriptores, lutiers, músics, agents literaris, amics i amigues, traductors i traductores, la seua esposa... Gent propera, molt propera.
Aquí, l’escriptor parla de la seua obra i de la seua vida, dels seus desitjos i els seus somnis, de la seua poderosa reflexió sobre el mal, i recorda el filòsof i musicòleg Vladimir Jankélévitch i una frase que mai ha oblidat: “Pare, no els perdonis, que saben el que fan.”
S’endevina paciència i admiració per part del director, confessions sinceres i tranquil·les que llisquen entre enquadraments precisos perquè Verdaguer gestiona amb experiència l’ofici de dirigir, com Cabré el d’escriure. Ara que el temps passa tan ràpid com la vida i en la ment d’aquest home que de la paraula ha fet la seua raó de ser i sentir, i que endevina que el desert li va arribant a la ment per esborrar els records, l’íntim, el nom de les coses, aquest documental no és ja només un homenatge sinó una abraçada sincera entre amics que van conviure junts tantes hores i tanta vida.
