Les batalles perdudes
El veterà realitzador Costa-Gavras, fabricant d’algunes mostres de gran cine, ronda ja els 92 anys i és sabedor que tenim una caducitat. Potser per això, perquè per lògica els fulls del seu calendari vital ja han anat caient, s’enfronta a un tema que sempre està present, la mort, i sense fer soroll, delicadament, ens introdueix en aquesta batalla perduda per endavant. I ho fa des de la mirada de qui davant de la impossibilitat de curar perquè la malaltia és ja irreversible, ajuden el pacient en aquesta situació límit a evitar-li sofriments, en els quals el deteriorament físic no el faci patir quan el cos diu prou.
Costa-Gavras utilitza dos personatges que junts ens condueixen a situacions entorn de la mort digna, a ajudar i estendre una mà que doni consol en els moments finals. Aquesta no és una pel·lícula sobre l’eutanàsia. Se centra en un metge tot sentiment i abocat als seus pacients terminals, un professional de la Unitat de Cures Pal·liatives, i un filòsof que tem en la seua inseguretat per la seua salut marcada per uns resultats mèdics que el preocupen enormement.
Ambdós recorreran aquestes habitacions on es troben pacients amb la imminència de la mort present. Un és un observador de situacions que es presenten davant del doctor i en la seua capacitat per saber confrontar-les, sense dramatismes, ja que El último suspiro fuig de situacions rebuscades i tràgiques.
Ens parla de la vida i de la mort com a una cosa real, de com enfrontar-se a la realitat sabent marcar els moments davant la difícil acceptació familiar, en aquest instint natural de perviure, d’inconformisme tan humà com el que en algun cas es mostra a la pel·lícula.
El último suspiro és un treball seriós, en el qual s’exposen formes dissemblants entre si, que avancen cap a un mateix destí.
La mort, una cosa tan present, com assenyala Diego Manrique a Coplas a la muerte de su padre: “Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte contemplando cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando; cuán presto se va el placer; cómo después de acordado da dolor; cómo a nuestro parecer cualquiera tiempo pasado fue mejor.”
O com ho mostra la nostra escriptora Teresa Ibars a La mort de l’altre: “Penso que, en general, parlem poc de la mort; de com la desaparició de les persones afecta els qui pateixen la pèrdua. I res torna a ser el mateix.”
Així, és un sentimental i mesurat treball d’un cineasta que, en la seua saviesa, ens parla de la mort i deixa una finestra oberta a la vida, sense obviar el que la mort causa, l’absència, el final dels dies i un buit irreemplaçable.
