Cal·ligrafia d’una derrota
Els boleros d’Antonio Machín i els tangos de Carlos Gardel sonen tristos a través de la ràdio, i es ballen amb certa nostàlgia perquè tot és incert, fins i tot pel que fa a les coses personals, una cosa que va esgarrapant malenconiosament i fent efecte en aquest matrimoni d’un poble de la València de la postguerra, i a la casa de la qual feia la sensació que la tristesa s’hagués apoderat de les parets desolades i nues. Dos éssers que estalvien pesseta a pesseta per a la comunió de la filla. L’Ana, per la recomanació d’un afligit marit, intenta il·lusionar l’àvia falsejant cartes escrites d’un fill absent, explicant fantasioses històries de passejos i vida nova a Buenos Aires. Missives que va escrivint aprenent la polida i bonica cal·ligrafia del seu cunyat, llegint els seus escrits guardats en un calaix, coneixent-lo com ningú. Un home que tornarà famolenc del no-res i que es mostrarà tal com és, i que desapareixerà de nou per tornar casat amb una dona embarassada que els anirà narrant les seues vivències a Londres i d’una altra vida inventada per temor al fracàs, que dona tocs de modernitat a un lloc estancat en el temps.
Sobresurt el gran treball de Loreto Mauleón com Ana, humil modista de pedaços i vores entre aquest so tan antic com el d’una màquina de cosir, esposa i mare que tot ho veu, que contempla amb prudència la melancolia de la derrota moral en el context d’una Espanya represaliada, que aixeca el dia a dia amb cuina de supervivència, de xicoira i pells de taronja, i que fa miracles culinaris amb gairebé res i que a sobre són molt bons.
L’Ana assumeix com un luxe que no li pertany entrar en un cafè per assaborir-ne una tassa, una cosa que el seu cunyat l’anima a fer, o veure una pel·lícula en el rabiós blanc i negre d’una època fosca. També predomina el paper de Roger Casamajor, marit, treballador, sòlid i contingut, reservat en els seus pensaments, bolcat a ajudar un germà que creu millor que ell, detall que la vida anirà desmuntant i esfondrant com un castell de cartes, en un paper ben construït per Enric Auquer, peça discordant d’aquesta crònica familiar.
A La buena letra la realitzadora Celia Rico Clavellino adapta la novel·la de Rafael Chirbes amb un estil íntim i que recorda el cine del mestre, el director Víctor Erice d’El espíritu de la colmena i d’El Sur, aquells extraordinaris retrats sobre un país que mai no va estimar aquella gent de silencis i sacrificis, que malgrat les seues solituds no van voler en el seu fur intern ser derrotats malgrat que no van oblidar, i van ser sabedors que qualsevol temps passat que els va tocar viure va ser pitjor.
