Les vides fingides
Al Fernando, professor de geografia i cartògraf, tot li succeeix per sorpresa. La seua dona sèrbia l’ha abandonat sense dir adeu, simplement desapareix creant-li un profund buit existencial que el porta a no saber què fer amb la seua vida. Les classes ja no li importen gens, passeja sense rumb i s’estanca en racons, en una barra de bar, en llocs sense res ni ningú. La seua casa li sembla freda, mancada d’ànima, tot és estrany i sense encant, i decideix viatjar a Portugal a fer el mateix, res.
En una zona turística fora de temporada coneix per atzar el Manuel, un home amable, i entaulen una breu amistat. És allà on aquesta més que interessant pel·lícula cobra forma encarant un rumb insòlit quan el Fernando es reinventa com a jardiner en una bonica vil·la habitada per una dona que, en ocasions, també fuig dels seus fantasmes i una criada que posa el contrapunt de felicitat en un lloc respectat pel temps.
Pel·lícula diàfana i sense pretensions, una cosa que s’agraeix i l’engrandeix per la senzillesa, per la seua neta narrativa.
Una quinta portuguesa és un gran treball tant de guió com de direcció per part d’Avelina Prat. Sap el que vol dir i mostrar amb calma, intel·ligentment, i ens proporciona moments bells en la seua simplicitat. No existeix violència de cap mena, ni sexe, ni paraules exaltades, ni cap reivindicació. És delicada fins i tot en els moments més taciturns i sap donar un pas de rosca a la història quan el suplantador també per casualitat és sabedor que al pis que va deixar enrere viu una altra persona, una dona que també es mou amb una altra identitat.
Els diàlegs són brillants. Existeixen records dels vestigis del colonialisme, el respecte de lladres que no roben als morts, les ocasionals desaparicions d’ànimes buides i adolorides per la pèrdua per recarregar-se i tornar a la vida quotidiana. Petites històries explicades en la tranquil·litat de la nit com relats mínims narrats per aquesta dona amb cara de nena i profunda mirada que és Maria de Medeiros. A Una quinta portuguesa fa l’efecte que no ocorre res i es parla de tot. Fins i tot els silencis són llibres oberts que ens atansen a la idea de ser una altra persona, de tenir una vida diferent de la teua, a aquest repte que transforma la realitat. I tot plegat és possible en gran part gràcies a interpretacions molt creïbles i sinceres, entre la melancolia i la felicitat, amb personatges que assimilen la vida mateixa –tant les seues com les inventades– perquè sorprenentment aquestes vides fingides siguin en el fons les que els estaven esperant, les veritables.
