L’amor és un llibre obert
Agathe pot trobar la inspiració que l’anima a escriure sopant en un restaurant japonès i observant la imatge d’un atractiu asiàtic que descansa al fons d’una tassa de sake i donar ales a la seua imaginació i ballar amb ell al so d’una delicada música. La seua fantasia es mou dins del romanticisme més clàssic ja que es defineix a si mateixa com algú que no pertany a l’època actual, que és un ésser del segle XIX, que no va amb aquests moments. Deu ser per això que coneix de memòria l’estil literari de Jane Austen, que tants cors ha conquerit amb les seues novel·les romàntiques i que atorgaven a les dones el dret a ser elles mateixes en un temps difícil.
Agathe treballa a la famosa llibreria parisenca Shakespeare and Company i vol ser escriptora. Té un company de feina animat i flirtejador que podria ser una mica més a la seua vida. Viu amb sa germana i té un cert trauma a causa de la mort accidental dels seus pares. Un dia rebrà la invitació de la Residència d’Estudiants Jane Austen a Anglaterra. Aquella casa pertany als descendents d’Austen, molt singulars ells, com també ho és el nebot llunyà de la cèlebre escriptora, personatge que recorda en certa manera aquell Hugh Grant que totes les mares somiaven per a les seues filles. Però aquí, el personatge és un home traït per l’amor, sec i absent que, tanmateix, anirà construint-se com el contrapunt d’aquesta jove amb sentit de l’humor però molt aïllada emocionalment.
Jane Austen arruinó mi vida és un títol irònic. Per si mateix, és la pedra angular que atansa aquestes persones que per atzar o per la destí es troben, que es repel·leixen però que acaben magnetitzades.
Aquesta és una pel·lícula senzilla que fins i tot anomena alguna frase d’Octavio Paz, d’aquestes que s’utilitzen per conquerir amb paraules boniques que no sempre donen resultat. La debutant directora Laura Piani també s’atreveix a col·locar-nos dins de la trama una escena d’una altra època, un ball fat, cursi i encartonat que podem perdonar, perquè el que prima aquí és una història romàntica amb cops de comèdia, que intenta connectar amb l’actual gràcies a la manera de ser de la protagonista –que cau bé–, al mostrar les seues imperfeccions sense dramatitzar. Agathe té el seu caos mental, les seues pujades i baixades, les seues neures i les seues pròpies decisions, dins d’un guió que intenta renovar el gènere en què se sustenta sense defugir de l’enamorament sobtat clàssic, deixant clar allò que la felicitat és un estat d’ànim, que arriba i se’n va, però que en ocasions torna per quedar-se permanentment.
