Prohibit enamorar-se
El cine argentí té la capacitat de situar una història en un espai concret, reduït, un escenari delimitat on els actors han de tenir la facultat de seduir-nos amb la paraula, amb els gestos, amb les mirades creuades. És un cine capaç del màxim amb el mínim gràcies a guions ben estructurats que s’han d’interpretar des de la credibilitat perquè el pes de la història descansa en qui la interpreta. D’això en sap molt el veterà director Alejandro Agresti, el cine del qual ha anat evolucionat cap a la intimitat després d’haver tingut variacions en la seua carrera amb pel·lícules com El acto en cuestión, Buenos Aires Viceversa, Una noche con Sabrina Love o El viento se llevó lo que, totes projectades en el marc de la defenestrada Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida. Ara, Agresti torna amb Lo que quisimos ser amb guió propi perquè aquest home escriu molt bé el que després reflecteix a la pantalla. Una pel·lícula reduïda, senzilla, més noctàmbula que diürna, que es recull a l’interior d’un conegut cafè de Buenos Aires, el Brighton, escenari de gairebé tota la trama.
Lo que quisimos ser s’inicia amb dos únics espectadors en un cine on projecten el clàssic Luna nueva, dirigida per Howard Hawks el 1940 amb Cary Grant i Rosalind Russell. Al sortir de la sala inicien una conversa que prossegueix en un cafè, que es convertirà en el centre de reunió de gairebé tots els dijous.
Entre ambdós s’establirà un fort vincle afectiu, encara que decideixen que enamorar-se estarà prohibit. L’important aquí és reinventar-se a si mateixos, ella com a escriptora, ell com a astronauta retirat.
Aquestes són les vides que voldrien haver tingut. Per això, conceben enginyoses xarrades entorn d’aquestes professions, tan allunyades de les seues pròpies realitats.
Aquesta proximitat posa al descobert una atracció difícilment dissimulada, una cura de l’un per l’altre fins i tot en moments difícils, formant una parella tan atípica com fantasiosa. Agresti homenatja també aquelles llibreries de Buenos Aires, rares, curioses i meravelloses com la que posseeix realment aquest astronauta imaginari amb molta solitud a la seua vida.
Són personatges cultes, utilitzen la paraula per connectar profundament, voregen la comèdia sense pretendre-ho, també el drama, que en algun moment podia abocar-se cap a allò més sensible, però ho esquiven, com van esquivant la vida que els ha tocat viure, segurament la no pretesa, però saben molt bé en el pla i en el contraplà reflectir que la imaginació pot ser un bàlsam irrenunciable.
