Els enfonsats i els salvats
El cineasta Michel Hazanavicius, que va aconseguir un tremend èxit rememorant el blanc i negre del cinema mut amb The Artist (2011), des d’aleshores ha anat buscant un estil propi que no acaba d’aconseguir. Ara, amb La mercancía más preciosa ha fet una immersió en el cine d’animació utilitzant la línia clara, sense ostentacions però neta, per explicar una història de vida i, al seu torn, de tragèdia recordant l’holocaust a través d’un conte escrit per Jean-Claude Grumberg, guionista a diverses pel·lícules de Costa-Gavras com Amén, El capital o Arcadia.
La història ens remet a un paratge nevat i gèlid en el qual una dona que cull llenya demana a Déu que un dels molts trens que creuen el blanquinós hivern deixi caure alguna cosa de menjar en temps de guerra, penúries i escassetat.
Però el que cau d’un dels vagons és un nadó llançat per un pare que endevina el que li espera a ell i a la seua família camí d’Auschwitz. La pobra dona portarà a casa la criatura i, al principi, rebrà el rebuig del marit, un rude llenyataire amb actitud de no tenir sentiments, però que demostrarà que tot és façana i falses creences.
La mercancía más preciosa és una història de supervivència, però també de mort i desolació. El to és trist i commou perquè fins i tot en la llum hi ha un halo de foscor, d’un món amenaçador i ignorant amb idees que podreixen l’ànima de l’ésser humà. Així mateix, la pel·lícula va alternant les misèries d’una gent senzilla que defensa una nena que va portar el fred amb la història del que va passar amb aquella família destruïda a Auschwitz, i del pare que va patir el que no està escrit fins al seu alliberament per part dels russos. També hi ha un dramàtic retrobament entre el pare biològic i una nena la mare adoptiva de la qual ho va donar tot per ella. Després, el pas del temps fa que tot perduri en la memòria, el record d’allò que hauria pogut ser però que no va ser, una família que la maldat de l’home va separar i va eliminar de la faç de la terra com va passar amb moltes altres.
Conèixer aquesta història dol malgrat ser un intent d’elogi a l’amor, i val a dir també que aquesta pel·lícula és necessària perquè et remou per dins, perquè com abans, la gent mor d’una manera immisericordiosa avui dia, cada dia.
Sobre la misèria i la crueltat ja va escriure Imre Kertész a Sin destino o Primo Levi amb Si esto es un hombre, i una frase de Los hundidos y los salvados –també de Levi–, tristament ressona de nou amb la mateixa força per demostrar que no hem après res: “No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?”
