Tots estem una mica trencats

Aquí no caben discursos carregats de complexitat, de voler buscar-la estranyes línies argumentals a la història, perquè Un like de Bob Trevino és tan trassparent, tan de carn i ossos, que et conquereix i et toca la fibra afectiva de principi a fi. Aquesta captivadora pel·lícula ens parla de Lily Trevino, una jove dolça, innocentment matussera i indefensa a l’ombra de la figura del pare, que és un invididu menyspreable de cap a peus. Un home que no mostra cap sentiment amable cap a la seua única filla, egoista i farsaire que s’erigeix per mèrit propi en el trauma d’aquesta jove la vida de la qual no ha estat gens fàcil i que, contada per ella mateixa sense pretendre dramatitzar, pot fer plorar fins i tot a la seua psicòloga. Ella té records que entre plecs de fantasia i realitat pretenen trobar els costats bons perquè en essència ella és això, tendra i compassiva, però molt conscient de la seua solitud. Així, quan aquest pare injust i detestable la rebutja, ella continua entossudida a recompondre el que resulta inútil intentar. Buscarà la seua empremta a Facebook. Busca Bob Trevino, però qui trobarà és un altre amb el mateix nom i cognom que és la cara oposada al seu progenitor, i que li obrirà una finestra a l’optimisme. D’aquesta manera, iniciaran una amistat a través de les xarxes primer i personalment després. Aquest Bob Trevino és una bona persona. És d’aquella mena de gent que et reconcilia amb l’ésser humà. Ell també porta el seu drama a sobre. Ha patit una pèrdua que ha envestit el seu matrimoni i els afligeix perquè la felicitat de ser una família completa es va dissoldre en el no-res. És la mateixa mancança de Lily, no tenir una família normal, i això els uneix, els fa dialogar i veure el costat amable de les coses, i la pel·lícula ho alambina i ens ho regala com un conte a la vida real. Cert és que hi ha moments que et trenquen per dins, però la directora Tracie Laymon sap dosificar-los. El mateix succeeix amb altres de més afectius que no es té objecció a mostrar perquè d’això es tracta, de tocar-te i remoure cada un dels ressorts de l’emoció, de despertar sentiments i sortir de la sala de cine complagut per haver vist una pel·lícula que cal recomanar no perdre’s perquè el seu relat funciona a flor de pell, com les seues extraordinàries interpretacions –veure John Leguizamo, un tipus dur en gairebé tota la seua filmografia, convertir-se en un tan entranyable ésser sorprèn–. I a Barbie Ferreira n’hi ha per abraçar-la i estimar-la perquè amb el seu paper ens fa sentir que, encara que tots estem una mica trencats, la vida val la pena.