El contador d’històries
Amb poc més de cent pàgines, Isabel Soler ens narra d’una manera concisa, amb sabor a aventura però sense perdre to literari i d’investigació, els cinc anys en què va estar captiu l’il·lustre Don Miguel de Cervantes a Alger allà cap al 1575 al llibre titulat Miguel de Cervantes: los años de Argel, publicat per la magnífica editorial Acantilado.
Ara, Alejandro Amenábar ens presenta aquesta història i la seua argumentació, fabulant en unes ocasions i alternant fets contrastats en d’altres. Una teoria imaginària que exposa una crònica que raspa en uns esdeveniments que aprofundeixen en les relacions humanes i en aquesta teoria que si no arriba a ser per una profunda admiració i amistat i de moments de pell amb el baixà d’Alger, segurament Cervantes no hauria sortit airós d’aquell lloc, d’aquelles presons de les quals intentava amb constància evadir-se.
Amenábar modela un jove Cervantes a tall de polèmic personatge. No el recrea des d’un punt purament històric, el porta després de la seua captura per corsaris àrabs a un lloc on es converteix més en un heroi narrador que en un humanista, i tot es magnifica, tot vol tenir aire de superproducció on la càmera es mou nerviosa, revolta, fent una sensació un pèl manipulada, carregada en matisos amb pretensions en una història que es va esllanguint en el seu propi avenç.
El cautivo assoleix moments de tensió entre els personatges que mostra, gent que l’enalteix i gent que l’odia, que aixeca acusacions contra ell –una cosa en la qual es basa Amenábar per treballar una relació amb halo queer, que pot ser que molesti els més conservadors encara que un pensi que el realitzador és lliure de contar allò que vulgui.
L’important és que ho faci amb mestria, que la traça d’Alessandro Borghi i la seua penetrant mirada quedin reflectits davant aquest jove contador d’històries que desborden la imaginació.
El cautivo mostra amb els seus més i els seus menys actors admirats com Miguel Rellán –també com a narrador–. Això s’agraeix, però hi ha en la invenció d’aquell home que va escriure la història més gran sobre un cavaller que va lluitar contra molins, romàntic i defensor de causes perdudes, un to que l’allunya del terreny quixotesc, portant-lo a un altre més personal que literari.
No acabo de connectar amb l’Amenábar de traç històric, amb l’equidistància mostrada a la pel·lícula Mientras dure la guerra. Prefereixo títols com Los otros, aquella història amb atmosfera victoriana i atípica en la qual els fantasmes no saben que ho són. Això fascina molt més que l’ambició d’explicar en gran un rastreig que es basa més en la fabulació que en la seua raó de ser.
