La naturalesa del mal
Basada en un relat curt de l’escriptor de novel·les i també guionista Owen Marshall i presentada al passat Festival de Sitges, on els dos actors principals, John Lithgow –recordat per En nombre de Caín, de Brian de Palma, o Ricochet de Russell Mulcahy– i Geoffrey Rush, un mestre de la interpretació, van obtenir el premi a la millor interpretació –la qual cosa no és estrany, ja que ambdós són dos actors amb una experiència i un saber fer indiscutible i capaços d’aixecar una pel·lícula tan sols amb la presència–, La ley de Jenny Pen retrata aquesta cara perversa de l’ésser humà en la figura d’un personatge, Dave Crealy (John Lithgow), que des d’un principi deixa clar allò que qui naix dolent ho és durant tota la vida, i la vellesa no n’és un eximent.
Però la història tancada en si mateixa d’aquesta pel·lícula de terror psicològic també té el seu anvers en la figura de Stefan Mortensen (Geoffrey Rush), gens predisposat que un psicòpata ancià li faci la vida impossible com fa amb els altres, exercint el mal com a conducta cap a tothom i, en especial, cap a un veterà exjugador de rugbi a qui té presa la mesura.
La història té el seu costat malèvol a l’ambientar la trama en una residència d’ancians, lloc al qual anirà a parar el jutge Mortensen a l’haver patit un vessament cerebral que li ha deixat seqüeles, i per això, certa indefensió davant del “gamberro” del lloc que no descansa en això de martiritzar els pobres residents i amb qui iniciarà un duel personal.
Les dos són ments astutes. Cadascuna utilitza les seues armes, encara que per moments faci la sensació que la malignitat cobra cert avantatge, que una ment recargolada que sempre va amb un ninot al qual cal rendir homenatge o patir les conseqüències se les sap totes.
Joc sàdic
La ley de Jenny Pen treballa amb molta precisió el joc sàdic, aquesta aclaparadora diversió d’un pertorbat que sempre va ser allà, que no descansa per mantenir-te inquiet.
LA LEY DE JENNY PEN
El guió té aquest punt original d’enquadrar el sadisme dins d’un lloc d’aparent pau, un lloc on l’improbable es manifesta a través d’una lluita suposadament desigual però que ens porta a un tour de force difícil de preveure. I és just aquí, en aquest desafiament entre un home brillant i sagaç i un dement no menys intel·ligent, on s’espera una resolució més original per tancar aquesta angoixant pel·lícula amb una magnífica tasca actoral, una mica deslluïda per la celeritat cap a un final que mereixia estar més a l’altura dels seus protagonistes que, sens dubte, ho són tot en aquesta incursió entorn de la naturalesa del mal.
