La naturalesa del monstre

No existeix cap altre director que estimi més els monstres que Guillermo del Toro, dotant-los de certa commiseració, envoltant-los en un halo romàntic i tràgic. Per això, la figura d’aquest modern Prometeu creat per Victor Frankenstein i sortit de les pàgines escrites per Mary Shelley, a les seues mans adquireix una dimensió èpica, una història gòtica portada a l’extrem de la capacitat de tornar en imatges el que només es podria concebre com una meravella sortida d’una ment brillant com, sens dubte, és la d’aquest cineasta, treballada des de Cronos fins a El laberinto del fauno, La forma del agua, La cumbre escarlata o El callejón de las almas perdidas.

Tot en aquesta revisió de Frankenstein és d’una imatgeria i d’una creativitat sense límit. Visualment és desbordant des de les primeres escenes, amb aquest vaixell encallat al gel a mitjans del 1800, i l’arribada abrupta i violenta d’un ésser torturat que clama revenja i emocionalment devastat per no poder morir, per estar destinat a l’infortuni de la solitud.

I qui és el monstre en realitat en aquesta revisió del clàssic literari? Aquesta criatura reconstruïda amb carn morta i que a desgrat seu resulta maleïda i que tot el que l’envolta té l’alè de la desgràcia, o aquest ésser obsessiu, Victor Frankenstein, superb i demencial, ferit en el seu penediment, que arrossega traumes infantils i una obcecació a ser el científic que de retalls i trossos del que abans van ser homes pugui atorgar vida, una vida fosca i erràtica com la d’aquest monstre que s’alimenta de rescabalament, d’un buscat perdó per part del seu creador que l’ha condemnat per sempre.

Del Toro, amb un guió equilibrat, atorgant delicadesa fins i tot en els moments on carn i músculs són solcats amb bisturí, on la tendresa i el romanticisme envolten el malson, construeix un univers propi entre la violència esquinçadora i el romanç impossible.

On no s’amaga la tendresa cap a la indefensió d’aquesta criatura llegada al món dels vius des dels morts, on, davant de l’egoisme i cinisme del tractant d’armes Harlander, mostra altres éssers compassius com l’ancià cec de la granja que l’instrueix o aquesta dolça Elizabeth que l’abraça.

Frankenstein

Frankenstein, amb escenes imponents com la de la recerca de cadàvers després de la batalla, la torre monumental on s’experimenta i la immensitat de les terres gelades, al costat de la perfecta i detallada ambientació, confirmen Guillermo del Toro –per si n’hi havia encara algun dubte– com un mestre, un visionari, un cineasta amb majúscules.