Escriure les emocions

Sueños en Oslo és una introspecció personal a l’univers d’una jove de 17 anys que desperta les pulsacions emocionals que bullen al seu cap i al seu cos.

Johanne relata a través dels seus escrits una lliçó de vida que va aprenent i mostrant a través de les paraules. En la seua recerca, en els seus silencis d’admiració cap a una altra persona, davant de la seua professora de francès de qui ha quedat corpresa i que la porta a deprimir-se i a il·lusionar-se en una variació insistent i obsessiva.

Tot és tan particular, tan secret i íntim, que ningú al seu voltant no ho sent o coneix, fins que decideix mostrar els seus escrits a la seua àvia, oberta a qualsevol tipus de manifestació sensitiva de la seua neta, quedant sorpresa per la tècnica literària que posseeix la jove. I sense poder evitar-ho, també es mostraran a la mare perquè els llegeixi, una mare que desconeixia els seus sentiments amagats fins al punt de creure que aquestes percepcions de la vida adolescent s’haurien de publicar.

Hi ha frases boniques en els pensaments de Johanna en el seu afany per la lectura: “Llegeixo per tenir un lloc on anar.” Delicades, apassionades sobre el que s’insinua i el que es calla formant arestes d’aquest enamorament incessant, en aquest desig sexual que ocupa la seua ment en tot moment amb tan sols mirar el seu objecte del desig, de fregar-lo, d’imaginar-lo pell contra pell.

Fins i tot davant del que aquí es desenvolupa, s’inicia també una conversa entre la mare i l’àvia de la jove, i de com la pel·lícula Flashdance es va convertir en un xoc de llibertat frustrada entre les dos.

Sueños en Oslo té en alguns moments un ritme pausat –de caràcter nòrdic, per entendre’ns–, innocent en la superfície i amb alguna escena que poc o gens aporta al tema que tracta, encara que es va alçar amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula en el passat Festival de Berlín.

SUEÑOS EN OSLO

Potser perquè és més que una mirada cap a aquell moment que les hormones tenen la força passional de la joventut, indagant a més en la relació entre mestra i alumna al mantenir-se un cara a cara entre la mare que exposa els seus dubtes i una professora que justifica un acostament afable entre una persona adulta i una adolescent, cosa que deixa recel a l’aire i obre una via que no vol entrar en els detalls, en la veritat i en la mentida, ja que el realitzador Dag Johan Haugerud pretén ser més amable amb els sentiments de Johanna per deixar-la avançar en les experiències de l’amor, perquè tot flueixi, perquè arribaran més persones, més històries, més trobades i experiències, d’aquelles que van conformant les peces d’una vida.