La vida difícil
La Lamia és una nena iraquiana de les maresmes que viu amb la seua àvia i el seu inseparable gall –amb protagonisme en aquesta pel·lícula– i que té l’obligació per ordre d’un mestre inquisidor i malsà de preparar un pastís per commemorar l’aniversari del dictador Saddam Hussein en temps en què l’Iraq estava escanyat per les sancions internacionals i els avions sobrevolaven amenaçadors el cel del país en la dècada dels 90.
Aquella exigència obligava a aconseguir productes bàsics que no estaven a l’abast ni de la nena ni de la seua àvia (ous, farina, llevat i sucre) sota una amenaça terrible en cas de no complir un deure en un lloc atemorit per la desraó, tenallat per la por d’una enfebrada i despietada societat, un mal que es produeix quan tot està enrarit i embrutit per les carències.
D’aquesta manera, el director Hasan Hadi, guanyador de la Càmera d’Or a la Millor Òpera Prima a Canes per aquesta joia fílmica, ens proposa que acompanyem la Lamia, el seu gall, l’àvia i el seu amic Saeed pels carrers de Bagdad en una odissea que ens atansa a una realitat llunyana d’aquelles pel·lícules pensades des de fora, les que justificaven maniobres polítiques més enllà de la situació de la gent comuna. La tarta del presidente és un viatge a través de les entranyes d’un lloc on habiten personatges mesquins, insidiosos, malintencionats, pervertits i estafadors.
Tota una fauna que pul·lula entre una societat amb escassetat i penúria, malgrat que el cineasta Hadi també ens mostra la part més humana en la figura d’un carter que és honest, amb vocació d’ajudar aquesta nena extraordinària per la qual estableix afecció instantània i per un jove amic espavilat i tafaner que és el suport essencial per sortir de nombroses situacions compromeses.
No existeix a La tarta del presidente una tendència de provocar el drama fàcil. El que mostra té la força de la realitat, sap alternar l’alegria i la pena des de l’elemental, d’aquest lloc que va conèixer i coneix Hadi, d’aquells anys perversos que el temps encara no ha reparat.
Les escenes es claven a la retina i s’hi queden. T’obliguen, com en un joc de nens, a no parpellejar. Té aquesta força dels éssers ingenus, en l’extraordinària naturalitat en les càlides expressions de la jove Baneen Ahmad Nayyef, que representa bona part d’aquests éssers als quals els va tocar nàixer i viure en llocs i temps terribles i que tan sovint recordem i oblidem, però que gràcies a pel·lícules com aquesta, sense tremendisme, gairebé a tall de singular faula, s’atansen i es mostren tal com són, encara que el seu món s’esfondri dia rere dia.
