“Quants han vingut?”
El guió el va escriure la mateixa vida, que em va assignar el paper de coprotagonista. I el vaig acceptar”. Amb aquesta frase, Marta Millà obre les pàgines d’un llibre que no s’amaga darrere metàfores ni disfresses. Coneguda pel gran públic per haver interpretat personatges en sèries com Plats bruts, Ventdelplà o Com si fos ahir, Millà canvia aquí el plató per la paraula escrita, i l’escenari per l’escenari més difícil: el de la vida quan es fa –més– irreversible. El blau impossible no és una novel·la, ni unes memòries formals, ni tampoc un dietari terapèutic. És el relat despullat d’una experiència que s’endú qualsevol filtre: la d’acompanyar fins al final algú que estimes. Concretament, un home, Jordi, artista, que pateix ELA. I la d’una dona, Martina, que en un moment determinat pren la decisió –no heroica, però sí decisiva– de quedar-se. De cuidar, d’arrossegar, de sostenir, de fer costat. De ser les mans i les cames d’algú que ja no pot. Millà opta per un estil clar, directe, sense artificis. Aquesta és una de les grans virtuts del llibre. No hi ha intenció de lluïment literari, sinó de transmissió vivencial. Cada escena és concreta, precisa, i d’això en surt la força del relat. Ens parla de banys a la platja amb cadira de rodes, de baves eixugades, de l’absurditat d’un ascensor massa estret i d’una comunitat de veïns incapaç d’entendre què vol dir accessibilitat. Però també d’un blau fugaç, gairebé invisible, que apareix quan trenca una onada. El blau impossible. Una metàfora –potser l’única del llibre– que encapsula allò que només es veu quan tot l’altre s’esvaeix. La història de la Martina i el Jordi és també la d’un sistema que es mostra incapaç. El llibre es converteix així en una denúncia subtil però punyent. A l’Estat espanyol, la llei per l’atenció integral de les persones amb ELA, malgrat haver-se aprovat, continua encallada. Les famílies que conviuen amb la malaltia viuen en un buit administratiu. I, mentre els cossos es deterioren, la burocràcia s’alenteix. En aquest context, figures com la de Juan Carlos Unzué –exporter del Barça i de la selecció espanyola, diagnosticat el 2020– han estat fonamentals per posar veu i cara a una malaltia devastadora. Amb serenor i determinació, Unzué ha traslladat el dolor cap a la reivindicació pública, impulsant la recerca i l’atenció als malalts com un deure col·lectiu.
El llibre de Millà, amb un to més íntim, menys institucional, suma a aquesta tasca un altre tipus de veu: la que parla des del sofà, des de la cuina, des de la rutina de mobles adaptats. No hi trobareu dades ni proclames. Però sí una gran absència institucional que només es pot combatre amb una presència personal activa. Una presència que, com la de la Martina, sosté perquè sí. Perquè toca. No fer-ho seria deixar –i deixar-se– caure.
El blau impossible no busca emocionar; justament per això colpeix més. No s’hi plora, però sí que s’hi pensa. És un llibre que posa el focus allà on no se sol posar: en la vida d’aquells que viuen als marges, literalment, i que han de demanar permís per cada pas, per cada acció, per cada dignitat. Ho fa sense enganys, amb la força de qui escriu sabent exactament què diu. Finalment, el llibre ens planteja una pregunta: som capaços de veure aquest blau que gairebé ningú veu? Perquè si no el veiem, si no som capaços de reconèixer la bellesa i la dignitat enmig de la descomposició, potser vol dir que ja hem deixat de mirar –Unzué, preguntant al Congrés amb una mitja rialla: “quants polítics han vingut?”–. Aleshores, potser, hem deixat de tenir cura. En tots dos sentits.
