I si Verne no ens volia fer somiar?
Quan pensem en Jules Verne, ens venen al cap submarins, globus aerostàtics i invents impossibles. Però El naufragi del Chancellor no juga en aquesta lliga. És un Verne despullat d’exotismes, molt més fosc i sorprenentment actual. Un llibre que et deixa amb el cor encallat a mig oceà i amb preguntes que no s’ofeguen fàcilment.
Escrita entre 1870 i 1874 i publicada el 1875, aquesta novel·la curta va passar força desapercebuda en el seu moment. Potser perquè el públic esperava de l’autor aventures plenes de meravella científica, i aquí es trobava, en canvi, amb un drama tancat i asfixiant. Avui, però, aquest Verne menys espectacular i més cru resulta gairebé més revelador. I ara, gràcies a la valentia de Lleonard Muntaner Editor, arriba per primera vegada en català, amb una traducció de qualitat i una edició –que incorpora els gravats originals– que fa justícia a l’obra.
Narrada en primera persona i en present, El naufragi del Chancellor ens submergeix –sense cap escapatòria– en el diari de J.R. Kazallon, un passatger d’un vaixell comercial rumb a Europa. L’ús del present d’indicatiu, poc habitual al segle XIX, ens arrossega a viure el naufragi com si fóssim a bord: atrapats, amb el cos tens i el pensament embogit per la incertesa i la por. No hi ha cap distància emocional; només immediatesa, angoixa i un lent enfonsament, no només físic: també moral.
Com exposa Joan-Lluís Lluís en el magnífic postfaci, aquest relat es pot llegir com una metàfora del moment històric que vivia França. Després de la derrota a la guerra francoprussiana i la sacsejada de la Comuna de París, el país es trobava ferit, desorientat, dividit. Lluís suggereix la possibilitat que Verne –de manera potser involuntària– reflecteixi aquest malestar profund en la inestabilitat del vaixell, en el comportament dels personatges i en la lenta descomposició d’una societat flotant.
I al final, sí, apareix el tabú: el canibalisme. Verne l’afronta sense morbositat, però sense edulcorar-lo. Aquí no hi ha tòpics colonials, ni illes remotes amb rituals salvatges. Aquí són europeus, obligats a triar entre l’horror i la mort. La pregunta és incòmoda, però ineludible: quins límits som capaços de traspassar per sobreviure? La història de la fragata La Méduse, encara present en l’imaginari de l’època, probablement hi ressona –com ressona als lectors del segle XXI la tragèdia aèria dels Andes– i Verne no ens ofereix una resposta fàcil. Només ens deixa amb el pes de la pregunta.
La traducció de Joan-Lluís Lluís és, com era d’esperar, excel·lent. Fidel, natural, elegant. Aporta una veu catalana arrelada, que transmet no només el llenguatge, sinó també la tensió i el silenci que habiten la novel·la. L’ús del registre marítim, una dificultat afegida, es resol amb precisió i fluïdesa.
En definitiva, El naufragi del Chancellor és una d’aquelles lectures que et deixen amb el cap ple d’idees i el cor una mica encongit. Una història petita i claustrofòbica, que conté dins seu una gran metàfora del món i de nosaltres mateixos. Un Verne que no viatja per fora, sinó per dins. A les entranyes de la condició humana.
narrativa
Una gran obra, una gran traducció, i una gran aposta editorial que mereix ser celebrada.
