Els aneguets lletjos: manual d’antihappyflower per a temps difícils
Si la resiliència et fa al·lèrgia perquè t’imagines un unicorn fent ioga, aquest llibre és el teu antihistamínic. Cyrulnik no va descobrir la llum mirant una aturada motivacional a TikTok: a sis anys i mig va escapar d’un comboi cap a Auschwitz i va passar la infantesa saltant d’amagatall en amagatall fins que, acabada la guerra, va tornar a començar des de zero. Això dona una certa autoritat moral per parlar de caure i, sobretot, d’aixecar-se. El pròleg de Leticia Asenjo ho dissecciona amb tacte i claredat: el “petit Bernard” d’una història que Cyrulnik explicava com si fos aliena… era ell mateix. Primer va necessitar la tercera persona per fer-se escoltar; després, va poder cosir el seu ego trencat i parlar en nom propi. És a dir: resiliència, sí; impostura, no. L’edició catalana és neta i útil: recorda l’original francès (2001, Odile Jacob) i situa la traducció de Georgina Solà; és la primera edició d’Eumo (febrer de 2025). Són dades que a alguns els semblaran menors, però aquí importen, perquè el text neix en ple gir cultural que va permetre a França mirar de cara el col·laboracionisme i escoltar per fi testimonis com el de Cyrulnik. De nou: menys màgia, més context.
L’estructura és un encert retòric que també és una presa de posició: I. L’eruga i II. La papallona. No cal ser entomòleg per entendre el missatge: la transformació no és una foto “abans/després” d’Instagram, és un procés llarg, fràgil i reversible. L’índex ja anuncia per on aniran els trets: del temperament i la construcció de la manera d’estimar a la carambola psíquica i el paper de l’humor i la creativitat com a bastida de la resiliència. Traduït: el trauma no se supera amb un eslògan; es reescriu amb vincles, llenguatge i cultura. El to? Humanista i clínic alhora, amb un punt irònic que desactiva la solemnitat. Quan relata la seva fugida —amagat al sostre d’uns lavabos mentre revisaven la sinagoga— no fa èpica barata: subratlla la desobediència com a instint de supervivència i l’humor com a respir enmig del pànic. Això, avui, s’hauria de tatuar a moltes aules: educar no és blindar de dolor sinó donar criteri per desobeir quan cal. Asenjo ho emmarca molt bé: l’alegria no és frivolitat; és una estratègia cognitiva que permet entomar el cop i no quedar-ne esclau.
Un altre punt fort és la manera com el llibre connecta la clínica amb la cultura. Cyrulnik explica que la ferida demana “fer-ne alguna cosa”: transmutar trauma en relat —teatre, poesia, assaig, teràpia— per poder-ne parlar sense revictimitzar-se. Asenjo amplia el marc amb Ursula K. Le Guin i Paul Ricoeur: la identitat (individual i col·lectiva) és narrativa o no és. El volum també és pedagògic quan aterra factors concrets: aferraments segurs, tutors de resiliència (una mestra, un entrenador, un veí), esperança practicable (“un demà que no sigui una estafa”) i espais de creació que converteixin espectadors en agents. Fins i tot la idea —incòmoda però necessària— que la resiliència pot ser col·lectiva: una societat que revisa el relat del passat deixa de viure a la defensiva i obre futur.
I la part “àcida”? Aquí: si busques un manual de “com ser invulnerable en 7 passos”, aquest no és el teu llibre. Cyrulnik insisteix que la cicatriu no és mai segura: una esquerda en la personalitat que pot reobrir-se. Cap guru d’Instagram t’ho dirà així. Però aquesta mateixa lucidesa és el que fa que el missatge sigui, paradoxalment, esperançador i no ingenu: la felicitat dura pocs minuts —i, tanmateix, n’hi ha prou per continuar endavant.
assaig
Veredicte. Molt recomanable. Per a qui ha vist el fons del pou i per a qui vol evitar confondre resiliència amb postureig. Es llegeix amb respecte i amb un somriure que no demana perdó: la vida no s’arregla, però es reescriu. I, si has arribat fins aquí, ja n’has practicat una mica.
