El silenci imprès
Hi ha llibres que expliquen guerres, llibres que les justifiquen i llibres que en fan propaganda. La Hintel·ligència Militar fa una cosa molt més incòmoda: no diu absolutament res. I, tanmateix, diu molt més que la majoria.
Publicat per primer cop el 1986, en plena dictadura de Pinochet, aquest volum mític va circular de manera gairebé clandestina fins a convertir-se en llegenda. Tant, que durant dècades hi ha hagut qui dubtava que s’hagués arribat a imprimir mai. L’autor, el metge xilè Sergio Pesutic, va trobar la manera més efectiva de burlar la censura: publicar un llibre sense text. Requisat, sí. Censurat, no. Perquè... què censures, quan no hi ha res a esborrar? El gest —radical i elegant— va convertir La Hintel·ligència Militar en una broma seriosa sobre la buidor d’alguns discursos armats fins a les dents de retòrica.
I després hi ha la H. Aquesta lletra muda, inútil, perfectament prescindible, que Pesutic col·loca davant d’intel·ligència com qui hi afegeix un bigoti. No sona, no serveix per a res… i precisament per això ho diu tot. La H és l’avís al lector: aquí no hi busquis sentit comú, ni raó, ni llum. És una errata volguda, un defecte de fàbrica que denuncia que la intel·ligència militar és, com a mínim, una construcció lingüística sospitosa.
Literalment, el volum és un conjunt de pàgines en blanc. Però no és un buit innocent. En lloc d’arguments, doctrines, mapes o grans paraules sobre seguretat i enemics, Pesutic ofereix res. I aquest res funciona com un mirall incòmode: el lector hi projecta discursos, pors, justificacions, silencis còmplices. Un test de Rorschach ideològic amb cobertes.
Que Comanegra aposti avui per reeditar aquest “clàssic” —numerant pàgines en blanc, ordenant el buit— no és cap ocurrència: és una intervenció editorial en tota regla enmig d’un present saturat de llenguatge bel·licista, consensos accelerats sobre la despesa militar i fetitxisme armamentístic amb pretensions de sentit comú. Davant d’aquest empatx de paraules greus, La Hintel·ligència Militar respon amb la seva arma més efectiva: el silenci imprès.
I aquí és on la intervenció d’Adrià Pujol Cruells deixa de ser un simple pròleg per convertir-se en una peça clau del dispositiu. Pujol no explica el llibre: l’activa. A partir de la relació de Sergio Pesutic amb Begur —una vila que esdevé espai d’acollida, però també d’assaig polític—, el pròleg traça una genealogia de silencis, dissidències i objeccions de consciència que connecten el Xile de Pinochet amb l’Europa que diu haver après la lliçó. “Ara que sembla que caminem enrere…”, adverteix Pujol, i la frase funciona com una frontissa inquietant entre passat i present. Quan parla dels músics empresonats per dir que el Borbó és un lladre, el lector entén de seguida que es refereix al cas del lleidatà Pablo Hasél, convertit en símbol contemporani d’una repressió que ja no necessita uniformes per fer-se entendre.
narrativa
Llegit avui, aquest llibre mut resulta sorprenentment actual. No perquè cridi, sinó perquè no diu res. I perquè, en temps de soroll constant, ens obliga a recordar que no tot el que s’imprimeix és pensament… i que no tot el que calla és buit.
