El món als braços

Francesc Serés ha escrit un llibre que sembla petit i, en canvi, t’obre una esquerda fonda. El primer any acompanya els primers dotze mesos de vida d’en Juli, però sobretot retrata el sisme íntim que provoca l’arribada d’un fill: una alegria animal, una por nova i una manera diferent de mirar el món, els altres i un mateix. El punt de partida és Graz, on Serés viu amb la Daixa, i des d’allà el llibre avança per mesos, entre ecografies, cesària, passejos i converses que semblen petites, però que acaben portant el pes de tot plegat.

Venim, a més, d’El món interior, i es nota. No perquè El primer any en sigui una segona part literal, sinó perquè es pot llegir com una continuació vital: allà ja hi havia el soroll del món, la guerra, la fragilitat d’Europa; aquí tot això continua, però filtrat per una experiència més concreta i més desarmada: la paternitat. Allò que abans era reflexió ara també és cos, cura i futur.

El gran encert del llibre és que no cau ni en la postal tendra ni en la lliçó solemne. Serés no escriu per dir-nos què hem de pensar sobre tenir fills. Escriu, més aviat, des de la perplexitat. La gran pregunta hi apareix ben aviat i ja no marxa: per què tenim fills? El ginecòleg apunta que sabem el com però no el perquè, i la llevadora hi posa una resposta preciosa: els tenim perquè l’amor entre dos no s’acabi, perquè puguem estimar més.

Confesso, i que el lector em perdoni la cursileria, que a mitja lectura vaig haver de deixar un moment el llibre per tornar a mirar fotos dels meus fills quan eren nadons, quan encara eren Julis passejats amunt i avall, amb els ulls com a plats davant del món. No em passa gaire sovint. Però aquest llibre té aquesta virtut: et toca el cor sense prémer, et desarma sense reclamar llàgrima.

Hi ha els personatges, que són el múscul del llibre. La Daixa hi és com a presència fonda, serena i decisiva. En Juli és el centre magnètic del relat, però no pas com a símbol abstracte. I després, tota una constel·lació de figures secundàries que no ho són gens: la senyora de les gosses, l’András dels embolics, el gran Florian, tant excessiu com fràgil, el professor desencantat dels seus alumnes, els veïns de Saidí... converteixen la quotidianitat en una galeria de vides. Al voltant seu també hi suren traumes, cicatrius, pèrdues i gent que marxa o desapareix, de manera que el llibre recorda sovint que al costat de la vida hi ha sempre la seva ombra. Hi ha una tristesa de fons, sí, però mai no acaba ofegant la llum.

Un dels fils més bells és la síndrome de l’emigrant. Serés la condensa en una frase magnífica, referint-se al moment del part: “Estàvem a mig camí de Rússia i de Saidí.” No és només una imatge d’un moment feliç viscut en solitud: és gairebé una manera d’estar al món. La paternitat encara ho remou més, perquè el fill arrela i el pare es pregunta quin país és ara el seu, quina llengua serà casa i des d’on es construeix, realment, una família.

dietari narratiu

Per això El primer any commou tant. Perquè no idealitza res, però ho mira tot amb una tendresa madura. Serés ha escrit un llibre sobre un nen, però sobretot sobre el fet d’aprendre a sostenir el món mentre de cop, el món, cap dins dels braços.