La litúrgia del poder
Vicenç Lozano fa molts anys que entra i surt del Vaticà sense fer soroll, que és probablement la millor manera d’entendre un lloc on gairebé tothom parla de Déu, però massa sovint es mou per poder. Cara molt coneguda de TV3, veterà d’Internacional, historiador i autor d’Intrigues i poder al Vaticà i Vaticangate, Lozano arriba a Lleó XIV, ombres sota la cúpula com algú que coneix els passadissos, els silencis i les ànimes del lloc. El llibre té ofici, fonts, context i una autoritat serena de qui no necessita inflar res perquè ja en sap prou.
El llibre fa llegible un món opac sense aigualir-ne la complexitat. Lozano parteix d’una idea forta: l’elecció de Lleó XIV no va ser només un conclave, sinó una operació, que reconstrueix amb precisió de vaticanista i pols narratiu de novel·lista: pactes, recels, dossiers, filtracions, equilibris impossibles i una guerra bruta que ell mateix presenta com una de les més ferotges dels últims temps a la Santa Seu. El resultat té ritme de thriller però sense deixar mai de ser periodisme contrastat.
Però Lleó XIV, ombres sota la cúpula no només retrata l’operació que va elevar Prevost. També retrata els voltors: aquí el llibre guanya gruix moral. Entre els episodis més reveladors hi plana l’ombra del Sodalicio, símbol d’una Església capaç de protegir massa temps els seus propis monstres. Lozano hi fa aflorar la cara més tèrbola del poder eclesiàstic: l’assetjament, les represàlies, la maquinària d’intimidació contra qui gosa aixecar catifes. No és només una història d’intrigues; és també una història sobre la impunitat.
Un dels encerts del llibre és explicar que Lleó XIV és, en el fons, continuador del llegat de Francesc, però amb unes formes més tradicionals, més prudents i molt menys mediàtiques. És hereu del papa argentí, sí, però no n’és una còpia. Fa bé Lozano de deixar-ho clar, perquè del papa Francesc només n’hi haurà un: aquella barreja de gest, intuïció, espontaneïtat i magnetisme popular no admet duplicats. Prevost juga una altra partida, amb un altre estil i una altra temperatura comunicativa.
Lozano explica una anècdota magnífica sobre Francesc, amb qui es coneixien i per qui sentia un afecte evident. El papa argentí li repetia sempre el mateix acudit: “¿Sabés cómo se suicida un argentino? Se sube a su ego y se tira.” La broma fa riure, però també afina una idea central del llibre: la batalla entre la humilitat i l’ego. Quan Prevost va ser elegit, Donald Trump el va felicitar de seguida i va convertir l’elecció del primer papa nord-americà en orgull nacional automàtic. La ironia és deliciosa: mentre Trump embolcalla guerres i pulsions imperials amb retòrica providencial, Lleó XIV ha recordat que Déu no escolta qui fa la guerra.
Assaig
Potser aquesta és la virtut més fonda del llibre: parla del Vaticà, sí, però en realitat parla del nostre temps. Del poder que conspira, del relat que manipula, dels ultres que no es resignen i de la fragilitat de qualsevol reforma. Lleó XIV, ombres sota la cúpula es llegeix amb la tensió d’una conspiració i es tanca amb una certesa poc confortable: sota la cúpula de Sant Pere no només s’hi decideix el futur d’una Església, sinó també una part del relat moral del nostre món.
