‘Come back’ en tota regla
En la informació prèvia, difosa per la Panera, es deia textualment: “El Petit de Cal Eril, preescolta exclusiva del nou disc, Eril, Eril, Eril, i conversa amb Joan Pons”, descripció que no deixava clar, a priori, si el que s’anunciava era un concert estàndard, una roda de premsa o, pensant en la sala artística que acollia l’esdeveniment, alguna performance o happening. El cas és que, una vegada instal·lats a la sala corresponent, vam entendre de seguida de què anava la cosa, i el que Joan Pons, El Petit de Cal Eril, havia preparat per a l’ocasió era una manera peculiar –molt al seu estil, on res és banal– de donar a conèixer els últims resultats del seu treball musical, concretat en un muntatge audiovisual i les cançons d’aquest esperat Eril, Eril, Eril, àlbum que acaba de veure la llum pública i comercial.
Atesa l’excepcionalitat de l’ocasió i l’oportunitat que se’ns donava d’escoltar abans que ningú la música més recent de l’artista de Guissona, i que el mateix autor ens acompanyés per explicar en viu i en directe i en petit comitè el com i el perquè de les coses, ens vam sentir absolutament privilegiats. Una fórmula que, d’alguna manera, recordava aquell temps de fa unes dècades en què era habitual celebrar discofòrums per escoltar i valorar en companyia tal o tal disc dels nostres artistes favorits, remuntant-me a l’adolescència i joventut, iniciàtiques en l’àmbit musical, en els quals ens vam dedicar a descobrir-ho tot. Èpoques de música analògica, amb enregistraments fets molt ràpidament i en què s’apreciaven inexactitud i errors lleus, perquè equivocar-se i fallar és humà... i bonic, segons es miri. Registres sonors sense excés de producció, amb els instruments i les veus sonant cristal·lines i apreciables i amb tots els intervinents treballant a l’uníson en preses gairebé úniques.
Doncs una mica de tot això té l’últim de Joan Pons, produït pel magnífic i sempre sorprenent Paco Loco, i que ens ha donat l’oportunitat de conèixer, bolcat en un bonic muntatge amb imatges en moviment de gent del seu entorn, familiars, amics i coneguts, homes, dones i nens, alguns músics, la majoria no. Unes imatges projectades que reflecteixen vida, sentiments, alegria o diversió, foses en unes cançons fantàstiques, que deixen enrere, una mica, la sonoritat de treballs anteriors del Petit molt basats en l’electrònica i que van transitar camins tan allunyats de la lànguida espontaneïtat del pop-folk de Les Sargantanes al Sol, aquell àlbum primerenc i sorprenent que ens va enamorar. Les seues últimes composicions i interpretacions acabades de divulgar, un come back en tota regla. Atents als seus pròxims concerts, valdran la pena.
