Empàtic ‘savoir-faire’
La veritat és que feia anys que teníem pendent un viatge a la bellíssima Donostia per assistir al seu prestigiós festival de jazz. Però per unes coses o d’altres, dates, compromisos professionals o raons diverses, la cosa no havia estat possible fins a aquesta edició del 2025, la que suma el número seixanta de la seua llarga història d’èxit, en què per fi vam venir a viure plenament i en tota la seua magnitud aquest esdeveniment cultural sens dubte imprescindible per als bons aficionats al gènere nacionals o de fora. He de ressaltar, pel que porto constatat en les meues primeres hores a la ciutat, la magnífica sincronia logística i treball del personal i de l’organització, ja que encaixar un cartell tan ampli amb artistes i bandes, a base d’espectacles de pagament i gratuïts escampats per onze seus en total, inclosos un parell fora dels límits estrictes de la ciutat, em sembla que no és cap bestiesa i sí molt meritori. El recital escollit per inaugurar aquest Jazzaldia 2025 va ser el del cantant, pianista i compositor Jamie Cullum, figura ja absolutament consolidada en el panorama musical després d’anys de carrera i ja superada la seua etapa inicial d’enfant terrible que va irrompre amb unes formes interpretatives gens ortodoxes i fent gala de certs deixos més propis de rockers a l’ús que d’un jazzman d’escola, amb les seues pujades sobre el piano i salts per enganxar el públic. A dia d’avui, Cullum diguem que s’ha endolcit i demostra, amb dosis més mesurades, el seu art de cantant i pianista apte per a tots els públics. Es dirà que no practica jazz, segons els cànons, és veritat. Però tot i no voler demostrar que és un gran improvisador, com molts altres de l’ofici, que no ho és, segurament, és capaç de demostrar, tanmateix, magnífics dots interpretatius i gran qualitat quan es tracta de fer de crooner i presumir de molt bones maneres com a cantant, que ho és. Ens agrada la seua evolució, que canti i toqui bé, malgrat que molts puguin acusar-lo de falta de groove, qualitat molt apreciada per als entesos, a pesar que la seua varietat de registre, la seua capacitat d’adaptació als diferents gèneres i aquest plus, a sobre de l’escenari, amb grans capacitats per al ball, el xou actoril i el seu empàtic savoir-faire per connectar i agradar al públic, el fan irresistible. Un Kursaal ple a vessar va vibrar de ple amb les evolucions del britànic, que va confessar que Donostia li encanta i pensa repetir sempre que l’hi demanin i com més aviat millor. L’endemà, estava prevista una altra funció seua a la platja, gratuïta, que prometia ser cita sensacional amb milers de persones ballant i cantant al seu ritme.
