La banda més gran d’Amèrica
Segons hem sabut, l’organització del Jazzaldia fa anys que tenia entre els seus objectius portar The Beach Boys a Sant Sebastià. És matèria corrent en molts festivals programar grans solistes o bandes, com en aquest cas, sense cap relació amb el seu motiu principal, és a dir, el jazz, però que, en el seu propi gènere, el rock and roll, són representants capdavanters i com en aquest cas tan especial, a més, una autèntica llegenda amb més de sis dècades de trajectòria professional a l’esquena.
Amb Mike Love, cantant solista i únic membre supervivent de la formació fundacional, i Bruce Johnston, guitarrista i teclista incorporat a mitjans dels seixanta, els Beach Boys actuals es complementen amb un bon nombre de cantants instrumentistes de gran altura i qualitats, que s’hi han anat sumant, aquestes últimes dècades –entre ells el guitarrista Christian Love, fill de Mike, i el conegut actor i showman John Stamos, que va exercir, durant tota la vetllada, com a animador del conjunt.
Quan van morir els tres germans Wilson, Dennis el 1983, Carl el 1998 i aquest mateix any, fa ben poquet, Brian, només va quedar Alan Jardine, l’altre guitarrista supervivent dels seixanta, que va baixar del tren musical fa uns anys i els abans esmentats Mike i Bruce que ara lideren la banda.
El producte Beach Boys que pot veure’s actualment és un vehicle molt emocional basat en un repertori musical absolutament imbatible gràcies al geni compositiu de Brian Wilson, que va dotar la seua banda d’un material d’enorme qualitat i gran impacte popular amb dotzenes de hits que el públic nord-americà i també el de la resta del món han fet seus i defensen per tots els mitjans.
pop-rock
En un Kursaal ple a vessar, amb un públic intergeneracional entregat des del minut u de l’actuació, i durant les gairebé dos hores d’espectacle i trenta cançons imperibles, la sessió va ser tot menys avorrida. Van sonar multitud de hits, alguns dels quals himnes absoluts del calibre de Good Vibrations, God Only Knows, Surfin Safari, Fun, Fun, Fun, I Get Around, Darlin, Wouldn’t It Be Nice, Slop John B, Kokomo, Surfin USA, California Girl, In My Room i un emotiu Forever, com a banda sonora per a l’apartat especial dedicat a Brian, amb una projecció d’imatges retrospectives que ens van posar a tots els presents la pell de gallina. Cal dir que, malgrat els seus vuitanta-quatre anys, Mike Love es conserva envejablement, amb un to i color de veu però que molt acceptables encara, però que quan no arriba del tot a les notes més altes de les seues parts solistes i cors la resta de la banda es manté atenta, aportant aquestes harmonies vocals que, des de fa tants anys, han esdevingut autèntica denominació d’origen de, segons paraules de Ronald Reagan, aquell actor i expresident dels EUA, “la banda musical més gran d’Amèrica”. Poca broma.
