Demostració palmària
Sens dubte, el nom de Marc Ribot ha estat un dels més assenyalats d’aquesta passada edició del Festival de Jazz de Sant Sebastià. No en va, la seua designació com a premi Donostiako Jazzaldia 2025 no únicament li ha volgut reconèixer l’àmplia i brillant carrera com a músic, cantant i compositor, sinó també la seua fidelitat a aquest esdeveniment musical estival al qual ha acudit en un bon nombre d’ocasions per presentar els seus diversos projectes i varietat creativa. Així, com no podia ser d’altra manera, en aquesta nova presència aquí l’artista de New Jersey ha ofert en tres concerts alternatius de vessants ben diferents el seu canviant i sempre xocant perfil musical.
A saber, el primer al capdavant dels Marc Ribot Hurry Xarxa Telephone, el 25 de juliol a la plaça Trinidad; un segon, el dia 26 en petit comitè i format de guitar man sense cap acompanyament al claustre de San Telmo; i per acabar aquesta completa perspectiva de les seues grans capacitats i versatilitat el que va ser un dels grans concerts del festival, com a Marc Ribot Ceramic Quartet, el dia 27, amb un teatre Victoria Eugenia farcit fins al límit, que va gaudir de valent per l’enorme demostració de poder i recursos, tant des del punt de vista instrumental, com del compositiu o el vocal, faceta aquesta en la qual destaca per la seua singularitat de formes.
Però anem a parts... La primera de les cites, conformant quartet amb Ava Mendoza, guitarra; Sebastian Steinberg, contrabaix; i Txad Taylor, bateria; va treure a la llum el vessant més experimental de Ribot, amb un jazz rock molt punk i aspre, en el qual el soroll es converteix en música com per art de màgia, que pot agradar o no, depenent del gust pel risc de cadascú.
La segona entrega, ben diferent, va tenir com a seu magnífica el claustre de San Telmo, dedicat les primeres dates del festival a excel·lents pianistes com Baptiste Trotignon, Bojan Z i Pierre de Bethmann, en format de solo cada un d’ells, però que van tenir, com a alternativa sensorial, una formidable versió del Marc Ribot més minimal i sensible, ben diferent del de la nit anterior.
El tercer i últim concert seu en aquest seixantè Jazzaldia va ser, al nostre entendre, alguna cosa així com una síntesi de totes les seues qualitats musicals, malgastant risc, inventiva i una tècnica interpretativa sorprenent capaç de convertir en impredictible qualsevol dels seus xous, com va passar amb aquest del Victoria Eugenia.
jazz
Ara bé, si calgués etiquetar l’hora llarga d’espectacle amb què ens va subjugar, acompanyat en format de trio per Shahzad Ismaily, percussió, baix, teclats i Ches Smith, bateria, percussió, efectes electrònics, també excel·lents, diria que Ribot ens va dictar una lliçó canònica de rock progressiu, cantant, tocant o improvisant, en una demostració palmària que és l’artista perfecte, com va afirmar Miguel Martín, director del certamen Jazzaldia, quan se’l va reconèixer públicament abans del seu recital. Aclaparador, impressionant...
