Sempre Dylan
Fa un munt d’anys, concretament l’1 de novembre del 1992, organitzat per la llegendària botiga de discos Satchmo, amb motiu del seu cinquè aniversari es va celebrar a la Sala Europa una “sessió antològica” amb les cançons de Bob Dylan i el beneplàcit de la Paeria que va convocar l’acte convidant tots els músics de la ciutat que volguessin adherir-se a la iniciativa. La cosa va acabar constituint un autèntic èxit per la gran assistència de públic que va generar, i per la participació en l’elenc de bastants dels millors musicants locals de l’època. Per allà van passar bandes de pelatge divers i fama com Proscritos, Rosas Rojas i Tunísia, a més dels amateurs Offside, Woodpecker o The Papa’s & The Bravas, organitzats ad hoc per a l’ocasió. A més de Xavier Baró i Xavi Lafarga, en format de duo, que van protagonitzar una part llustrosa del festival que va concloure amb una emotiva versió Knockin’ on Heaven’s Door, peça que en aquesta recent ocasió dylaniana celebrada a la Pobla de Cérvoles no va formar part de la selecció exposada. De fet, el repertori perpetrat per aquest singular i variat combo, Not Dark Yet, meitat aficionat, meitat professional, es va elaborar amb peces, algunes de molt conegudes, i altres de més fosques per al gran públic, ofertes amb bon so ambiental i encertades execucions interpretatives, per Josep Ramon Jové, al baix elèctric; Tonet Rufié, a la guitarra solista; el bateria Quim Solé; els teclistes Víctor Verdú i Gerard Moragues; i amb, de nou, com fa més de trenta anys, Xavi Lafarga, al comando vocal de la sessió i, a estones, guitarrista de ritme i acompanyament. Així, d’entre el copiós acerb compositiu del bard de Duluth, juntament amb gemmes poc difoses com Three Angels, Idiot Wind, Queen Jane Approximately o Gotta Serve Sombody, per exemple, van sonar clàssics molt més celebrats i populars com Tangled Up In Blue, Maggie’s Farm, Rainy Day Women núm. 12&35, It’s All Over Now Baby Blue, All Along The Watchtower, o My Back Pages, a més de l’irrenunciable Like A Rolling Stone que va sonar un parell de vegades, per allò dels bisos reclamats des de la platea. En l’apartat estrictament musical, em van sorprendre gratament tots els músics en la seua acció respectiva. La perícia i traça instrumental de Josep Ramon i Tonet, potser els menys habituals del món, l’habitual eficàcia de Quim als tambors, i la part del Lleó als teclats, amb brillants sons de piano i orgue, amb Víctor i Gerard; aquest últim, sembla mentida, saltant a l’arena sense cap assaig amb el grup, i amb Xavi portant la veu cantant, mai millor dit, i fent de perfecte frontman en les presentacions, i interpretant. Vaig escoltar afirmar al respecte algú entre el públic, que ho va fer amb millor entonació i més intel·ligibilitat vocal que el mateix Dylan, qua ja és a dir... El públic, educat i generós en l’escolta, va gaudir i molt de la sessió amb totes aquestes cançons del Premi Nobel, que tant vam celebrar els seus fans, quan ens va arribar notícia tan felicíssima. La sardinada de després, també a l’altura.
