Sobretot, no rendir-se...
En el seu últim concert a Lleida, emmarcat en la programació del Sant Miquel de les Lletres amb Meritxell Gené i Montse Castellà, Paul Alabajos, bon amic de les dos, va tornar a demostrar que la cançó, quan naix de la convicció i del compromís, continua sent una eina de resistència imbatible. Fent bo aquell lema preciós del gran Gabriel Celaya, “La poesia és una arma carregada de futur”, en un format sobri i íntim de veu i guitarra, el cantautor de Torrent va recórrer bona part de la seua trajectòria, filant cançons encunyades durant més de vint anys. Així, des dels seus primers treballs, Alabajos s’ha constituït com una de les veus més coherents i combatives de la cançó valenciana contemporània i hereu actiu de la Nova Cançó. El seu estil es nodreix de la memòria i de l’esperit d’insubmissos musicals cèlebres com Ovidi Montllor o Raimon, però també, i de forma molt visible, de la poesia del seu estimat i admirat Vicent Andrés Estellés, entre altres referents literaris claríssims. No en va, ha musicalitzat uns quants dels seus poemes i ha reivindicat sempre la seua figura com un far vital, moral i cultural.
En aquest concert, aquesta filiació estellesiana es va fer patent en la cadència de les paraules, en l’emoció continguda i en la manera de cantar com qui clama una veritat necessària. El recital va tenir moments de gran càrrega simbòlica, amb Alabajos evocant la figura dels que, en temps de censura i repressió, van mantenir viva la flama de la llengua i la dignitat amb mitjans humils, com aquella impremteta “vietnamita”, precària però valenta, que servia per multiplicar la paraula prohibida i transcendir-la. A l’Orfeó, amb una autèntica “vietnamita” com a attrezzo escènic, Alabajos va encarnar, cantant, aquella urgència i entrega amb què d’altres van imprimir proclames clandestines i s’hi van jugar la vida.
Entre la guitarra i la veu, des de la tendresa a la ràbia, vam disfrutar d’un repertori que ens va recordar que la música pot ser memòria i la poesia, una forma de justícia difícil de domar. La seua interpretació, directa i sense artificis, va transmetre proximitat i convicció, fugint de l’aplaudiment fàcil, i activant el diàleg amb un públic que comparteix la necessitat de continuar dient, de continuar cantant. A més de la faceta musical, Alabajos ens va recordar la seua interessant obra literària pròpia, confirmant que el seu pacte d’honor amb el llenguatge va més enllà de la cançó, abordant la literatura des de diversos vessants.
La seua última publicació, el llibre disc Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, és el millor exemple de tot l’apuntat i que la paraula és un territori de resistència, un refugi i una arma. El seu concert, emocionant, va ser, en definitiva, un acte d’afirmació cultural i de memòria.
Cançó d’autor
Paul Alabajos, amb l’herència d’Estellés a flor de pell i l’esperit de “la vietnamita” bategant en cada acord, ens va recordar que la poesia, cantada o impresa, continua sent compromís i una forma entregada i valenta de no rendir-se.
