Ànima guajira
Eliades Ochoa va pujar a l’escenari amb el seu inseparable barret texà i la guitarra penjada al pit com si fos una extensió de la seua veu. N’hi va haver prou amb uns acords perquè el públic reconegués aquest so tan seu; aquesta mescladissa de son, de bolero i de troba camperola que ha marcat tantes generacions de cubans. El músic de Santiago de Cuba, un dels grans guardians del gènere, va oferir una actuació que va ser tant un viatge per la memòria musical de la seua pàtria com una lliçó d’autenticitat amb reflexos de la seua vasta trajectòria i freqüents referències als seus companys de viatge de tants anys. Malgrat l’edat, Ochoa conserva l’energia i el carisma que el van portar a la fama internacional amb el Buena Vista Social Club, aquell projecte que, als anys noranta, de la mà del productor i músic Ry Cooder, va tornar al món l’elegància del son tradicional i va posar de nou en auge el seu nom juntament amb el de Compay Segundo, Ibrahim Ferrer, Cachaito i Omara Portuondo, entre d’altres. Però més enllà d’aquesta llegenda compartida, Eliades ha conreat una carrera sòlida com a solista, explorant les arrels rurals de l’orient cubà i barrejant-les amb matisos nous, però sense perdre l’essència original. En la seua interpretació, cada acord sona a camp obert, a festa popular, a nostàlgia per una Cuba que, malgrat estretors i necessitat, encara viu en la seua veu profunda i esquinçada. Alternant peces emblemàtiques del cançoner popular de la seua estimada illa caribenya amb temes propis, aquest gairebé octogenari heroi musical va reafirmar el seu compromís amb la música d’arrel i la seua ancestral història cultural. El seu estil interpretatiu, directe i sense artificis, va aconseguir connectar-nos des del minut zero amb l’emoció més pura, la de l’home que canta el que ha viscut i conforma el seu jo més intens i íntim. En el seu més recent projecte, Guajiro, reprèn aquesta mirada al passat des del present, incorporant col·laboracions que dialoguen amb la tradició sense trair-la. A l’escenari, Ochoa no va necessitar artificis ni recursos superflus, ja que simplement amb la seua presència, la seua veu i la seua guitarra, a més d’aquest grandíssim combo que li va donar suport en la part instrumental i en els cors –Eduardo Pineda, piano; Santiago Félix Giménes, baix; Ángel Herrera, percussió; Ángel Aguiar, saxo i maraques; i Frank Maella, trompeta i güiro– en van tenir prou per omplir de calor l’Enric Granados en les seues tres quartes parts d’un públic enardit que fins i tot va ballar, gaudint de joies en les quals s’aprecia tant la seua faceta de compositor com la seua fidelitat a la música de la vida quotidiana cubana. Peces que ja formen part del cançoner universal del son, com El cuarto de Tula, El Carretero, Píntate los labios, María, Estoy como nunca, La mulata que tengo o Me falta una flor, a més de clàssics com El manisero i Quizás, quizás, quizás. Una passada.
