Feliç aniversari!

La present edició del JazzTardor, ens ha portat en concert el quartet liderat per Toni Solà, amb Ignasi González al contrabaix, Gerard Nieto al piano, Xavi Hinojosa a la bateria, però amb un convidat especial, la figura de Ronald Baker, trompetista i cantant nord-americà assentat des de fa anys a París, oferint tots junts un viatge sonor que va homenatjar la tradició del jazz clàssic des de la personalitat moderna de tots aquests intèrprets de tan gran envergadura artística.

L’ocasió no era menor. S’esdevenia la celebració del 25 aniversari de l’acadèmia Músics de Lleida, dirigida pel bo d’Ignasi González, una institució clau en la formació de generacions de músics locals i que ha volgut oferir com a regal, a tota la ciutadania, aquest concert gratuït presentant una formació molt experimentada i llustrosa que va lluir tota l’estona una cohesió exemplar. El classicisme del barceloní Toni Solà, de robust i càlid fraseig, clar hereu de l’escola de Ben Webster, Gene Ammons o Sonny Rollins, va fluir amb una naturalitat sorprenent gràcies al seu domini del vibrato i la seua manera de “parlar” amb el saxòfon, impregnant el concert d’un caràcter íntim i proper, malgrat l’energia creixent del repertori executat.

Al seu costat, la trompeta de Baker va dibuixar línies netes, precises, amb aquesta barreja tan seua d’elegància i ganxo que recorden Miles Davis, Clifford Brown o Lee Morgan, però filtrada per una sensibilitat contemporània i un swing envejable. Cada una de les intervencions vocals del de Baltimore –Satin Doll, Misty, Take The A Train, etcètera– van afegir un punt de calidesa i benestar, generant una complicitat immediata i permanent amb els assistents.

El motor rítmic format per González i Hinojosa va ser un luxe constant, ferm, expressiu i sempre atent a les dinàmiques del grup i als gestos dels solistes. El contrabaixista, amb un so musculós i redó, va sustentar cada peça amb absoluta solvència, mentre que el bateria va alternar subtileses amb explosions controlades, mostrant un coneixement profund de la tradició del hard bop.

El piano de Gerard Nieto, per la seua part, va aportar el toc de sofisticació harmònica que va enquadrar el discurs general del quintet. Els seus solos, fluids i lírics, van remetre a l’escola de Wynton Kelly i Oscar Peterson, però sense renunciar a una veu pròpia i característica com la seua.

Des del principi de la sessió, la pista del local es va inundar de ballarins, Los Rebeldes del Swing, afegint un component festiu que va elevar l’atmosfera general i va provocar una cridòria que, en certs moments, ens va semblar inaguantable.

Jazz

Les coreografies, no sempre sincronitzades amb els accents musicals del grup, sí que van reforçar, tanmateix, el caràcter lúdic de l’esdeveniment i van atansar el jazz al públic des del moviment i la celebració. En definitiva, un concert que no només va viure un aniversari important, també va reafirmar la vitalitat del jazz a Lleida i quant li agrada a la gent aquest gènere musical.