Ferran Palau: Les textures de la quotidianitat
Ferran Palau és, sens dubte, un dels reis de la quotidianitat de la música en català. Diuen que és l’inventor del concepte del pop metafísic, malgrat que jo creia que aquest títol li corresponia a Joan Pons, de Cal Eril. En tot cas, com que ni jo, i intueixo que ni molts dels que en parlen no saben gaire bé de què es tracta això de la metafísica aplicat a la música, diré que Palau fa pop mínim, d’escenes, pop quotidià. Això sí, el fa molt bonic.
Només Ferran Palau pot començar una cançó amb un “Ei, què tal, normal, amunt i avall, fent com si res”. La mundanitat. Amb unes textures pròpies que han anat evolucionant al ritme que ha anat canviant la composició del grup que l’acompanya.
Parlant de músics i de Joan Pons de Cal Eril, aquest fa uns anys l’acompanyava amb la bateria, instrument que Palau ja no incorpora. Divendres passat, a part de la guitarra acústica que Palau punteja a la perfecció, el seguien una guitarra elèctrica, un violoncel i un músic als vents que tant feia sonar el clarinet, com el saxo o la flauta. I les seues quatre veus que pintaven un univers propi, gairebé hipnòtic.
En tot cas, canvi de sonorització per continuar sonant exactament a Ferran Palau, i un llistat de cançons que es va enfocar en el disc que presenta, Aniversari Feliç, acabat d’estrenar. El va tocar sencer, intercalant temes antics ja clàssics que el públic agraeix.
Anar a un concert de Ferran Palau és jugar-se-la una mica. No perquè desafini, que no ho fa. No perquè no sàpiga traslladar a l’escenari la seua música, que ho fa. Interpretar, interpreta a la perfecció, no es deixa res al tinter. Tot el disc Aniversari Feliç sona a tota la discografia de Ferran Palau. Li funciona, perquè ho fa bonic, però hi ha poc risc.
Amb el ritme pausat, melodies amagades en textures i una timidesa excessiva a l’escenari, pot ser que algú sortís del Cafè del Teatre amb la sensació de monotonia o que tot això ja ho ha escoltat altres vegades. Hi va haver ple en el retorn de Palau al Cafè i la tímida tornada de la música pop en català, que ja fa uns anys copava la programació de Lleida.
En l’episodi d’escenes de la quotidianitat, la del concert va ser la de la senyora que, volent gravar l’actuació per mai més tornar a veure-la, ho va fer una estona amb el flaix del telèfon activat, molestant totes les persones del seu voltant.
