Cartografia emocional de l’Ebre
La de Terrae al MUD va resultar una d’aquelles propostes d’estirp rara que escapen de qualsevol etiqueta fàcil. Dupla formada per Andreu Peral i Genís Bagés van oferir un xou que va ser alhora recital musical, evocació de paisatge i exercici de memòria col·lectiva. També confirmació que estem davant d’una de les propostes més especials sorgides en els últims anys a Catalunya, concretament a Flix, al cor de les Terres de l’Ebre, amb la voluntat de convertir el costumari musical de la zona en matèria viva per a la creació contemporània. El projecte uneix els camins creatius de dos membres –Peral, vinculat a projectes com Lo Gitano Blanc, i Bagés, procedent de l’àmbit del jazz i la improvisació– per construir un llenguatge propi que beu tant de la música popular com de l’experimentació sonora. El duo es proposa rescatar el patrimoni musical de la zona, jotes, fandangos, cants de treball o cançons de pandero, i reinterpretar-ho des d’una sensibilitat actual, integrant recursos electrònics, loops i samplers amb elements primaris com la veu i la percussió. El seu primer i únic treball discogràfic fins a la data, Nostre gra (2025), ha servit per consolidar davant del públic la seua brillant aposta estètica, sent un dels destacats de l’any de l’escena catalana en el seu estil, plantejant un recorregut simbòlic “riu avall” per la memòria ebrenca i per les històries explicades dels seus habitants. La singularitat de Terrae resideix precisament en la manera com conceben el patrimoni, ja que per a ells no és un arxiu immutable, ni gens obsolet, sinó una cosa viva i en constant ebullició. La seua música dialoga amb el passat sense caure en la recreació folklòrica, convertint materials ancestrals en un llenguatge actual que respira tant ruralitat com modernitat. En escena, com vam veure, una proposta audaç. La veu, càlida, narrativa i arrelada, conviu amb una percussió que oscil·la entre el ritu i l’experimentació, mentre la guitarra, els sintetitzadors i els efectes electrònics amplien el paisatge sonor fins a convertir-lo en una mena de cartografia emocional de l’Ebre. El resultat no és una simple barreja de gèneres, sinó una dramatúrgia musical en la qual cada cançó funciona com un relat individual del territori. El discurs artístic de Terrae també té una dimensió reivindicativa, amb les cançons evocant històries i la identitat de les Terres de l’Ebre, una regió que sovint ha viscut entre la riquesa patrimonial i la sensació de perifèria i oblit dins del país. En el seu imaginari apareixen tant l’oralitat com les tensions de tantes dècades, des de la memòria històrica fins als debats industrials o energètics que han marcat o encara marquen aquell indret. Aquesta mirada converteix el seu repertori en una cosa més que una col·lecció de cançons: és una afirmació cultural, una manera de reivindicar la dignitat d’un paisatge humà que rarament ocupa el centre del relat català. En el concert al Cafè, amb bona resposta popular, aquesta alquímia es va desplegar amb naturalitat, amb peces del seu repertori que es van succeir com estacions d’un viatge simbòlic. Així, més que un simple concert, l’actuació va ser una experiència sensorial en la qual la música, la paraula i l’escenografia van construir un univers propi que, quan s’aborda amb intel·ligència i sensibilitat a parts iguals, és la confirmació que aquesta gent pertany a aquesta rara estirp de projectes capaços d’eternitzar-se i ancorar-se en el nostre imaginari col·lectiu.
