23-F: punt final al malson

Amb massa retard, es van desclassificar els papers secrets de l’intent de cop del 23 de febrer del 81. Però benvinguda la publicació de secrets. 17 hores de segrest del Govern i del Congrés per un cap de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, que segons la seua esposa –figura en la transcripció de la seua trucada– era el “ruc” i el “desgraciat” de la banda colpista. El van deixar “tirat como una burilla”, es va queixar. Però ningú no s’esperava la grolleria d’entrar a trets a l’hemicicle. No hi va haver morts perquè Déu no va voler. I no va triomfar el cop perquè el rei Joan Carles no li va donar suport. Ha quedat clar, per a disgust de la ultradreta i dels fabricants de falsedats.

N’hi hauria hagut prou amb admetre el general Alfonso Armada a la Zarzuela, perquè guanyés autoritat davant dels generals revoltats; i, sobretot, sense aquestes frases rotundes del senyor Joan Carles al tinent general Milans del Bosch, que va treure els tancs a València, advertint-li que ni abdicaria ni se n’aniria d’Espanya. Sense aquestes frases potser el cop hauria triomfat. Els papers proven que hi va haver una estratègia per presentar-se, davant del Consell de Guerra que els jutjava, com a complidors d’un desig del rei, el qual insinuaven com a còmplice en l’intent per a així escapar ells de la condemna. Però en altres papers lamenten no haver-lo neutralitzat.

No hi va haver morts, però les tres personalitats que no es van tirar a terra, sense acovardir-se pels trets –Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo– estaven convençuts que probablement els afusellarien. Així ens ho va transmetre Carrillo en una entrevista: “El meu únic dubte era a qui afusellarien primer, perquè si a mi m’odiaven, potser a Suárez i al general Gutiérrez Mellado encara més.” El general ens va explicar en el seu dia que al primer cop d’ull ja es va adonar que no era l’operació d’una unitat militar concreta, sinó d’un revoltim de colpistes recollits aquí i allà, perquè els seus uniformes no coincidien. “Presentaven un estat de policia lamentable”, es queixava. Cert; com que Tejero es va emportar en el seu motí fins i tot els guàrdies que atenien el bar de l’Agrupació de Trànsit, un dels quals amb mitjons roses.

Suárez, durant el segrest, va exigir parlar amb el que manava en els colpistes i amb això es va jugar la vida una altra vegada. Tejero estava enfurismat i empunyava una pistola. Un uixer de les Corts va prendre nota del diàleg a crits d’aquells dos homes en un petit despatx i va guardar el paper manuscrit fins que es va jubilar. Aleshores li va entregar a Alfonso Guerra. Una altra desclassificació.

L’anunci que s’obrien els arxius ha estat un numeret, com gairebé tot a Espanya. El PP, que porta connectat l’automatisme del “no a tot”, ho va criticar el primer dia; el segon dia va rectificar perquè ja li semblava bé i Alberto Núñez Feijóo, sense preguntar a ningú, es va emparar en el fet que el senyor Joan Carles sortia enfortit de la lectura dels papers, cert, per proposar el seu retorn a Espanya. Està en el seu dret l’un de proposar i l’altre de tornar. Només que Núñez Feijóo no va preguntar als interessats. Al senyor Felip no li va agradar perquè exigeix al rei emèrit que traslladi la seua residència fiscal a Espanya. I això ja no li sembla bé al seu pare. Un embolic. Per a súmmum, Antonio Tejero es va morir en aquell mateix moment. Estrany que no hagin culpat Pedro Sánchez de la coincidència.