És difícil distingir entre política i xou

Tal com estan les coses a casa i al món, cada vegada és més difícil distingir la política del xou. És clar que en l’acció comunicativa hi cap la imaginació i la creació d’imatges per enviar missatges molt eficaços. Commovedora la sortida dels futbolistes iranians a la gespa durant el Mundial portant motxilles escolars en record de les nenes arrasades per un míssil nord-americà al principi de la guerra. Un respecte.

Però aquesta línia tan prima entre originalitat i xou barat la solen traspassar gairebé sempre els mateixos. La portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, es va penjar de la mà del papa en la salutació protocol·lària parlant-li en anglès; i el seu col·lega de partit en italià. I no el deixava anar, davant la visible incomoditat d’altres parlamentaris que presenciaven el numeret. “El cas és donar la nota”, va escriure l’exeurodiputat Ignasi Guardans. Pocs dies després, la secretària general de Podem, Ione Belarra, flamant candidata a la Comunitat de Madrid, va arrancar amb una declaració de gran nivell: “Em presento contra la merda de governants de Madrid.”

Però el grup de Carles Puigdemont, al cap de pocs dies, va presentar una moció al Congrés perquè es convoquessin eleccions generals sabent que no prosperaria, perquè només els faltaria votar amb PP i Vox per perdre encara més suports en el seu electorat. Que no decaigui el xou, encara que no aporti res.

No és estrany que Junts i Podem destaquin a oferir espectacle disfressat de política ja que els seus màxims dirigents –Puigdemont i Pablo Iglesias respectivament– acrediten ser millors guionistes que polítics. El primer va enlluernar amb la seua rocambolesca fuga a França al maleter d’un cotxe després de convocar el seu propi Govern en un altre lloc, deixant-lo a l’estacada. O amb la seua aparició per uns minuts a Barcelona i fuga posterior, l’agost del 2024, com si fos el mag David Copperfield, per a descrèdit de la Policia autonòmica. O quan Pablo Iglesias “va tapar” Pedro Sánchez el febrer del 2016 mentre estava en una important audiència amb el rei, anunciant en roda de premsa que volia el control del CNI. Un talent de la contraprogramació.

No és que altres partits no contribueixin al xou. Núñez Feijóo apuja encara més el to i titlla de “covard” el president del Govern al Congrés, allà on el papa va demanar “concòrdia”. Mentrestant, encarrilats els judicis d’Ábalos, Koldo i Cerdán, va sortir del seu amagatall la intrèpida Leire Díez deixant sospitosos entre aquells que van tenir la mala sort de creuar-se-la. El seu llenguatge groller, qualificant “el problema baix que té Ábalos”, no l’arregla ni la seua declaració autocrítica: “Soc una bocamolla.”

Va contribuir a animar les tertúlies l’expresident Zapatero al no aclarir des del principi l’origen de les joies de la seua caixa forta. Si eren regals de visitants estrangers –una cosa molt comuna, que sembla el més probable– que ho digui ja. Aquests regals podia entregar-los al Patrimoni de l’Estat en comptes de quedar-se’ls, encara que fos legal fer-ho aleshores. Molt lleig. Encara va intentar mantenir la incògnita, però el magistrat li va negar la pròrroga sol·licitada. Les bases socialistes estan descoratjades per aquest episodi, tant com per les aficions de l’exministre Ábalos, que van colpejar la militància femenina.

Amb aquest quadre escènic, només faltava la intel·ligència artificial creant imatges falses, com la suposada abraçada entre el papa Lleó XIV i Pedro Sánchez. Molt difícil distingir entre el que és i el que sembla. Cal demanar verificació de tot per sobreviure.