Una cançó dolça i clara

Amics, coneguts, saludats o lectors que a pesar d’això no giren la cara en veure’m, solen preguntar-me si els caps de setmana no m’avorreixo, en un poble petit com Bell-lloc d’Urgell, on donen per suposat que no succeeix mai res que trenqui la rutina. Els responc puntualitzant primer de tot que Lleida tampoc no és Hollywood o Las Vegas i que de poble petit res de res, amb un cens similar al d’Arbeca, la vila en què vaig viure fins als trenta, malgrat estar estudiant i treballar a fora, vull dir que ja hi estic fet, a la tranquil·la vida rural, i amb millors comunicacions a Bell-lloc, gràcies al tren, l’autovia i l’antiga N-II que en un quart et situen a la capital del Segrià (i quan obri, si és que arriba a obrir, el parc comercial i lúdic de Torre Salses, ja no t’ho explico, perquè no caldrà ni entrar a la ciutat, encara que les botigues del centre hagin d’anar tancant i el carrer Major s’esllangueixi, però aquesta és una altra història, que a hores d’ara observo a distància des del meu exili sentimental... i mental).

Doncs no, no m’hi avorreixo, perquè per exigu que sigui l’àmbit en què et mous, si t’hi fixes prou sempre hi trobaràs aspectes o novetats interessants. L’altre dissabte, per exemple, esmorzàvem a Lo Diari amb l’amic Sisco Bòria, un cuiner que no s’hauria d’haver jubilat mai, quan va aparèixer una colla de joves angloparlants. Bé, un esmorzar tardà, en el meu cas, després d’escriure un paper com aquest sobre el pelegrí bretó del camí de Sant Jaume que havia passat dies abans per aquella cafeteria, igual que feia poc un anglès veí de Xangai, també solitari transeünt compostel·là.

Vuit noies i dos nois, que no ens vam poder estar d’interrogar-los. Alumnes de la universitat d’Atlanta, a Geòrgia, estat federal que admiro d’ençà que va adoptar com a himne Georgia on my mind en la versió de Ray Charles: “A song of you / comes as sweet and clear / as moonlight through the pines” (la teva cançó ve tan dolça i clara com la llum de lluna entre els pins). Tornaven per l’A-2 cap a l’aeroport del Prat de fer barranquisme a la serra de Guara, vora Osca, i havent descobert a internet el repertori d’entrepans del local bell-lloquí decidien d’aturar-s’hi. Com que el seu avió no sortia fins al vespre i els agradava tant la natura, vaig recomanar-los de desviar-se una mica per veure l’estany d’Ivars. Van dir que ho farien.