Rosalia, gosadia

Escolto amb atenció el disc de Rosalia que aquests dies sembla estar en boca –potser no tant en orella– de tothom. Ara no en faré la crítica. No hi entenc prou. És clar que algun lector em podria rebatre que m’aventuro a opinar sovint aquí al diari o sobretot al suplement dominical en realitat, ressenyar, un esglaó de gosadia per davall– novetats literàries o propostes gastronòmiques, i tampoc no hi plego gaire ni d’un tema ni de l’altre. Touché. No li negaré la raó. Què sap el gat de fer culleres? Què sap el Culleré, de primer Vidal, com el nom de fonts, de llibres, cuina o ara treballs discogràfics? En fi, admeto que en el meu cas la ignorància és molt atrevida. Però anant d’una vegada al gra, o millor a la solfa, només avançaré, sense entrar en massa detalls, que Lux, l’àlbum en qüestió de la veïna més famosa de Sant Esteve de Sesrovires, em sembla una impressionant experiència sonora que encara m’hauré de posar sencer uns quants cops més per poder-ne capir bona part de les tan esbombades virtuts artístiques. Esbombades a la premsa i les xarxes, a través d’un desplegament als mitjans insòlit per unànime i aclaparador, gràcies a una campanya publicitària sense precedents, com a mínim per aquests verals. Sencer perquè escoltar-lo peça a peça, d’altra banda quasi indistingibles, en el sentit que no saps ben bé quan acaba l’una i comença la següent, una mica com aquest article que avui m’està sortint sense punts i a part, no proporciona als oients la idea necessària de conjunt. Per tant, un repertori en principi poc cantable i encara menys ballable, ni a la pista d’una discoteca ni tampoc en una església, que no seria tan estrany, tenint en compte que se’ns presenta com a mostra d’una renascuda espiritualitat, d’un misticisme pop no tant de missals com d’Instagram: “Ego sum lux mundi”, proclama la noia en un moment donat, afirmació més pròpia d’un pantocràtor que d’una cupletista adaptada al món modern. Cosa que no li impedeix, en comptes de l’exercici cristià de posar l’altra galta, aclariré atès el context que de la cara i no del cul, emprendre-la de forma despietada i despitada contra el seu ex: “terrorista emocional, desastre mundial” (tampoc s’hi ha matat amb les rimes). Resumint, un garbuix bastant indigerible, quant a la lletra, però no importa, perquè diu que canta en tretze idiomes i no se l’entén en cap. No cal.